Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

divendres, 9 de novembre de 2018

DOBLE DIRECTA (TOY DOLLS + OK PANA)


DIMECRES, 07 DE NOVEMBRE

Abans del pont de Novembre, ja varem quedar amb el Juan Carlos per sortir el dimecres següent, (a ell li cal demanar festa a la feina), i quasi tenim decidit el nostre objectiu.
El dimarts acabem de confirmar objectiu i horaris  i ja podem posar-nos a la feina.
El nostre objectiu la via Triple directa al Doll, tot i que tenim clar que la convertirem en “Doble directa” perquè estem convençuts de saltar-nos el primer tram, el díedre “termineitor”.
Com que avui és dimecres i el bar Sport el tenim tancat, anem directes al Cal Pere de Camarasa per esmorzar.


Mentre anem acostant-nos tenim més la mosca darrera l’orella amb el temps, tenia que estar seré perquè la turmenta passava per la nit, però desprès de la Panadella tot esta mullat i el cel cobert de boires negres, (sembla que hem marrat la sortida).
Ja estem en camí i decidim esmorzar i desprès pujar fins el pàrquing del coll de la Fontllonga, on tot segueix igual.
Dubtem, però posats a fer agafem el material i comencem l’aproximació, per sobre nostre un cel negre i cortines d’aigua per la zona d’Ager. A nosaltres uns petits ruixats ens fan dubtar, però sobre tenim un preciós Arc de Sant Marti. Seguim amb els plans.


Quan canviem de vessant , sembla millor la perspectiva , hi ha més claror i pugem per la canal fins el peu de via nostre. Cal dir que a la canal hi ha algun passatge que mullat i amb bambes, és força curiós..


La primera tirada ja et posa les piles, una fissura vertical amb roca a controlar i algun tram mullat fa que no puguis baixar la tensió, a més la tirada està neta i cal protegir-la tota. M’ha costat trobar la reunió, però finalment la he fet en el lloc que tocava amb un espit i un clau (hi ha comentaris que aconsellen fer-la uns metres per sota, però crec que esta força be i no ens ha calgut reforçar-la).


La segona segueix la fissura que es va fent ample i difícil, primer trobarem un pont de roca llaçat amb una corda negre com el carbó per culpa de l’ humitat i desprès un espit en el tram més difícil, superat aquest tram segueix un tram un xic mes fàcil protegit per dos ponts de roca també podrits i arribem a la reunió sobre un gendarme. En aquesta tirada, (anant de segon ) se m’ha trencat un tros de pedra per sobre del espit i he fet una volada fins sota el tram difícil , que m’ha calgut repetir, aquesta tirada m’ha deixat el coco treballant a mil per hora i he passat la resta de la via comprovant la solidesa de les preses.


La tercera tirada, és fàcil però amb roca dolenta, un petit ressalt ens deixa a la feixa que cal remuntar i fer reunió entre els arbres.


La quarta tirada és veritablement un canvi de reunió de 50 metres, cal superar el bosc on estem i sortir quasi tocant la paret de la segona part i resseguir-la a l’esquerra fins trobar un espit que assenyala l’inicií de la segona part de la via.
Encara estic neguitós per la caiguda, però decideixo seguir fent de primer les tirades que em toquen i la següent serà una pedra de toc.



Els primers metres de la tirada son lletjos amb ganes, roca dolenta, crostosa, arrodonida i trencada, (tots els adjectius son pocs per definir-la) hi ha un espit a uns cinc metres per protegir aquest tram. Superats uns deu metres tot canvia completament, una fissura encastament amb roca molt bona m’acompanya fins quasi entrar a la reunió, lloc on torna a ser roca dolenta, però protegida amb un pont de roca gegant. Reunió en un replà amb vistes.


La tirada següent és molt tècnica, primer un tram vertical de placa amb canvi d’agulla inclòs, desprès un seguit de díedres de col·locació corporal estranya fins la reunió.


La següent tirada em torna a tocar , però tinc el coco a cent i li demano que el Juan Carlos que faci els honors, ha estat un fallo !!!. És la millor tirada de totes, fàcil d’assegurar i amb un grau amable, a més amb roca molt bona i cantelluda. 


La darrera tirada, torna a tocar-li al Juan Carlos, un tram fàcil protegit per ponts de roca (aquests bons!!) fins arribar sota un sostre que evitem per la dreta. Els bons i amb molts braços el fan en lliure, nosaltres un parell de passatges d’estreps ens solucionen el problema i la bavaresa final , una vegada superat el primer tram ja és més humana.


Hi ha gent que dona per acabada la via aquí però encara resta fer una caminada per una feixa per anar a cercar un díedre que ens deixa al camí que voreja tota la paret per dalt.
Per tornar al cotxe, dubtem si agafar camp a traves, anar a cercar el camí d’aproximació del mati o sortir per la dreta. Escollim aquesta darrera opció que no coneixem , i ha resultat molt còmoda i bona

J. ESTRUCH
  



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada