DIMECRES, 07 DE NOVEMBRE
Abans del pont de
Novembre, ja varem quedar amb el Juan Carlos per sortir el dimecres següent, (a
ell li cal demanar festa a la feina), i quasi tenim decidit el nostre objectiu.
El dimarts acabem de
confirmar objectiu i horaris i ja podem
posar-nos a la feina.
El nostre objectiu la
via Triple directa al Doll, tot i que tenim clar que la convertirem en “Doble
directa” perquè estem convençuts de saltar-nos el primer tram, el díedre
“termineitor”.
Com que avui és
dimecres i el bar Sport el tenim tancat, anem directes al Cal Pere de Camarasa
per esmorzar.
Mentre anem
acostant-nos tenim més la mosca darrera l’orella amb el temps, tenia que estar
seré perquè la turmenta passava per la nit, però desprès de la Panadella tot
esta mullat i el cel cobert de boires negres, (sembla que hem marrat la
sortida).
Ja estem en camí i
decidim esmorzar i desprès pujar fins el pàrquing del coll de la Fontllonga, on
tot segueix igual.
Dubtem, però posats a
fer agafem el material i comencem l’aproximació, per sobre nostre un cel negre
i cortines d’aigua per la zona d’Ager. A nosaltres uns petits ruixats ens fan
dubtar, però sobre tenim un preciós Arc de Sant Marti. Seguim amb els plans.
Quan canviem de
vessant , sembla millor la perspectiva , hi ha més claror i pugem per la canal
fins el peu de via nostre. Cal dir que a la canal hi ha algun passatge que
mullat i amb bambes, és força curiós..
La primera tirada ja
et posa les piles, una fissura vertical amb roca a controlar i algun tram
mullat fa que no puguis baixar la tensió, a més la tirada està neta i cal
protegir-la tota. M’ha costat trobar la reunió, però finalment la he fet en el
lloc que tocava amb un espit i un clau (hi ha comentaris que aconsellen fer-la
uns metres per sota, però crec que esta força be i no ens ha calgut
reforçar-la).
La segona segueix la
fissura que es va fent ample i difícil, primer trobarem un pont de roca llaçat
amb una corda negre com el carbó per culpa de l’ humitat i desprès un espit en
el tram més difícil, superat aquest tram segueix un tram un xic mes fàcil
protegit per dos ponts de roca també podrits i arribem a la reunió sobre un
gendarme. En aquesta tirada, (anant de segon ) se m’ha trencat un tros de pedra
per sobre del espit i he fet una volada fins sota el tram difícil , que m’ha
calgut repetir, aquesta tirada m’ha deixat el coco treballant a mil per hora i
he passat la resta de la via comprovant la solidesa de les preses.
La tercera tirada, és
fàcil però amb roca dolenta, un petit ressalt ens deixa a la feixa que cal remuntar
i fer reunió entre els arbres.
La quarta tirada és
veritablement un canvi de reunió de 50 metres, cal superar el bosc on estem i
sortir quasi tocant la paret de la segona part i resseguir-la a l’esquerra fins
trobar un espit que assenyala l’inicií de la segona part de la via.
Encara estic neguitós
per la caiguda, però decideixo seguir fent de primer les tirades que em toquen
i la següent serà una pedra de toc.
Els primers metres de
la tirada son lletjos amb ganes, roca dolenta, crostosa, arrodonida i trencada,
(tots els adjectius son pocs per definir-la) hi ha un espit a uns cinc metres
per protegir aquest tram. Superats uns deu metres tot canvia completament, una
fissura encastament amb roca molt bona m’acompanya fins quasi entrar a la
reunió, lloc on torna a ser roca dolenta, però protegida amb un pont de roca
gegant. Reunió en un replà amb vistes.
La tirada següent és
molt tècnica, primer un tram vertical de placa amb canvi d’agulla inclòs,
desprès un seguit de díedres de col·locació corporal estranya fins la reunió.
La següent tirada em
torna a tocar , però tinc el coco a cent i li demano que el Juan Carlos que
faci els honors, ha estat un fallo !!!. És la millor tirada de totes, fàcil
d’assegurar i amb un grau amable, a més amb roca molt bona i cantelluda.
La darrera tirada,
torna a tocar-li al Juan Carlos, un tram fàcil protegit per ponts de roca
(aquests bons!!) fins arribar sota un sostre que evitem per la dreta. Els bons
i amb molts braços el fan en lliure, nosaltres un parell de passatges d’estreps
ens solucionen el problema i la bavaresa final , una vegada superat el primer
tram ja és més humana.
Hi ha gent que dona
per acabada la via aquí però encara resta fer una caminada per una feixa per
anar a cercar un díedre que ens deixa al camí que voreja tota la paret per
dalt.
Per tornar al cotxe,
dubtem si agafar camp a traves, anar a cercar el camí d’aproximació del mati o
sortir per la dreta. Escollim aquesta darrera opció que no coneixem , i ha
resultat molt còmoda i bona
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada