Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 28 de febrer de 2019

DIT MALEÏT


DISSABTE, 16 DE FEBRER

Hi ha vegades que l’escalada et posa a lloc, creus estar bé per fer una via però sorpresa, quant hi ets, desitges no haver-hi anat.
Aquest dissabte, he quedat amb el Juan Carlos i la meva proposta va ser d’anar a la Vall de Canelles per fer una via que des de que la van obrir sempre m’ha cridat la atenció, sobretot per l’indret .
A la zona hi ha dues vies, a quina pitjor. La primera una via d’en Blanco completament desequipada que presenta una graduació assequible, però en vista de qui és el seu aperturista, no crec que sigui tan fàcil com sembla. Per tant , passem d’ella.
La segona opció és una via del Quim Gil, que també cal deixar-lo anar tot sol amb les seves vies, però aquesta està assegurada, tot i que la graduació és molt més potent que l’anterior.
Creiem que si està assegurada , tenim una petita possibilitat de fer-la.
La via es diu “Dit Maleït”.


El dissabte, fem el cerimonial de sempre, aturada a Oliana per esmorzar i directes al pàrquing on deixarem el cotxe.
La aproximació és la mateixa que cal fer per anar a la Paret de la Rufa, o sigui, quasi sense camí i quan som sota el dit, recte amunt fins la paret.
Passem per sota un pedestal, plegat de vies d’esportiva i seguim per localitzar el principi de via que no tenim gens clar, però finalment per deducció i controlant un únic parabolt que hi ha a la primera tirada, deduïm per on comença.
La sort, (sistema de la pedra), diu que li toca al Juan Carlos començar, uuuffff!!! He tingut sort.


La primera tirada , molt bruta , va en diagonal a l’esquerra , primer per un diedre inclinat ple d’arbres i terra per després creuar una placa molt lliça  que és on hi ha el pas de la tirada, (gracies a la piulada del Romàntic Guerrer, única piulada de la via que hem trobat per internet) hem posat un fissurer salvador per superar el pas. Després per terreny trencat i brut fins una feixa on hi ha la reunió.


Cal dir que en aquesta tirada se’ns ha trencat més d’una pedra.
Jo ja tinc la mosca darrera l’orella dels blocs que han caigut , tant al Juan Carlos anant de primer com a mi seguint-lo i a la reunió acabo de creuar-me els cables.


Intento sortir de la cova on hi ha la reunió però no hi ha manera, un tram de roca coral·lina amb el primer seguro a deu metres, molt vertical i no veig manera d’assegurar el pas, finalment desisteixo i li passo la responsabilitat al Juan Carlos que amb un cop de gas arriba a trobar una presa molt bona al sostre de la coveta, (és un crack). Superat aquest primer tram ve un tram de Ae que no se pas com el van fer, amb passos , no llargs, sinó extremadament llargs.
Acabat aquest calvari encara queda un tram molt difícil de mig lliure mig artificial fins la reunió.


Després del Juan Carlos, em toca a mi, no puc pas castigar-lo i fer-lo baixar , sense intentar-ho .
La tirada em costa molt però aconsegueixo entrar a la reunió.
Estem en un dilema, hem trigat molt temps en fer dues tirades i per sobre ens en queden set més, ( no tan difícils, però ...???)
Per unanimitat decidim que ja en tenim prou i amb dos ràpels estem al terra.
Ara tan sols cal desfer el camí d’aproximació.
Cal estar molt més fort i tenir més hores per davant per enfrontar-se a vies com aquesta.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada