LA GRAN DIAGONAL + ESPERÓ ALFARRAS

DISSABTE, 08 DE FEBRER

Santa Ana és un zona d’escalada esportiva per excel·lència, amb tots els seus ingredients, poca aproximació, grau potent, possibilitats de assegurar i vies curtes.

Però també hi ha escalada tradicional força interessant, jo havia escalat tres vies a la zona que m’havien fet gaudir molt, però el handicap és que cal fer molts quilometres per fer unes vies molt curtes.

Tot i així en tenia una de pendent a la llista de possibilitats a fer. Darrerament ha sortit a les xarxes  de la ma del company Prunera la localització d’una via que tenia el croquis manuscrit, de feia molt temps  però que no havia optat per cercar la seva ubicació (molt curta i sense gaire grau).

Resultes d’aquesta sortida a les xarxes veiem que es fàcilment complementaria amb la via que tinc a la llista de pendents i ens preparem per anar-hi , ara que el dia encara és curt.

Per aquest dissabte, també s’apunta el Marc i el Juan Carlos.

Com sempre, trobada al Bruc i primera aturada per esmorzar a Bellcaire, on acabem de concretar activitat. 

Al bar, sembla que hem coincidit amb quasi tothom.Ens hem trobat un mínim de cinc colles d’escaladors que hem pensat igual, anar a les terres de ponent a buscar el Solet.

De totes les colles, tres tenim el mateix objectiu, uffff !!!. El que fan les Xarxes Socials.

Nosaltres acabem abans l’esmorzar i marxem vers el nostre objectiu. Pel camí hem parlat i repartit les cordades. Anirem el Juan Carlos i el Marc que han decidit fer dues vies, l’Espero Alfarras i la K-30 i per tant els deixem just passat el primer túnel.

Nosaltres seguim fins l’aparcament i ens decantem per fer primer la Gran Diagonal i desprès tornar amb ells per fer l’Esperó.

Amb la ressenya del “col·leccionista de vies” no ens costa gens trobar la via. Cinc minuts caminant planer des del cotxe.

La primera tirada , mes ben dit , els primers metres son humits i relliscosos i sembla que la dificultat és més de la que diuen les ressenyes, però una vegada superat aquest tram, la cosa millora i molt. De totes formes esta ben assegurat com per no patir.

La segona tirada segueix una llarga diagonal ben assegurada i tan sols en un tram amb roca trencada, hi ha dues reunions inter mitges abans d’entrar en la feixa. Nosaltres hem fet la tirada fins a tocar la següent paret travessant tota la feixa.

Aquí comença la part més bonica de la via, un seguit de plaques verticals amb molt bona presa i ben assegurades, hem vist un mínim de tres itineraris paral·lels, senyal que tenen el mateix problema que nosaltres a zones com la Codolosa, saturació de vies.

Les dues ressenyes que porto, la vella i la nova, aquí difereixen, la primera fa la resta de via en una sola tirada i la nova la parteix en dues tirades. Nosaltres hem optat per la segona opció i donar-nos la possibilitat de gaudir-ne tots dos fent de primer de corda.

Un plaer de tirades. Una vegada al cim , fem un tram de cresta fins arribar a terreny planer i repartir material per la baixada. Donat que dues de les vies que he fet, acaben aquí mateix , no dubtem gens i enfilem el camí de tornada al cotxe.

Arribats al cotxe, l’agafem per anar al lloc on hem deixat als companys i preparar-nos per la segona via.

Mentre deixem el cotxe, els companys arriben d’acabar la primera via i es preparen per la segona. Nosaltres també. Ells a fer la K-30 i nosaltres l’Esperó Alfarras fent l’entrada directa.

Aquesta tirada ja la vaig fer quan varem fer la via “Trikiclimb” però no hi ha cap més entrada i preferim entrar escalant que no pas caminant.

La primera tirada no és bonica , però si dura i amb roca no gaire consistent.

La segona, un pas per sortir de la paret i la resta caminant per la feixa fins a trobar el peu de via,(que esta senyalitzat amb una sageta picada a la pedra).

La tercera tirada hi ha dos ponts de roca i tres pitons, força vertical on cal cercar el millor itinerari per superar les dificultats de la millor manera possible, fem reunió en un forat on hi ha dos espits i un parabolt.

La quarta tirada cal sortir per la dreta del forat i fer un primer passatge  difícil amb un  pitó com a protecció, hem posat un alien petit per reforçar, desprès navegar amb intuïció per trobar un segon pitó i un pont de roca abans de fer reunió en un balco completament penjat al vuit.

La cinquena tirada, un xic més curta, però molt vertical i tècnica ens deixa al cim.

Ara tan sols ens resta anar a cercar el camí i baixar fins la carretera on ens esperen els companys que ja han acabat la seva via.

Un bon dia d’escalada, amb dues vies ben boniques cada una en el seu estil, la primera “love climb” i la segona amb segell “ Marmo”. Les dues molt recomanables.

Ara directes a Bellcaire per fer la ben merescuda cervesa.

J. ESTRUCH