LES GOLFES DE LA CODOLOSA

DIVENDRES, 07 DE FEBRER

Aquesta setmana quasi em quedo sense sortir.

El dimecres per temes familiars no vaig poder fer-ho i vaig comença a fer trucades per sortir algun altre dia, però tot i que sortien propostes no fructificaven per diferents motius, fins que finalment l’ Isabel va dir que si que podia sortir.

El problema era que jo tenia compromisos per la tarda i calia fer tan sols una matinal. I amb aquests condicionants ja sabem on acabarem, “ La Codolosa”.

Un lloc que sempre repudiem però que sempre és la solució fàcil per sortir.

Li proposo anar a fer les darreres vies obertes pel company Toni  a una zona per sobre de l’esmentada paret i que anomena “les golfes de la Codolosa”.

A la ressenya ens proposa entrar per la via “Alimera” però com que ja l’he feta, prefereixo entrar per la via “CDR”.

La primera tirada surt completament a la dreta de totes les vies existents en aquest pany de paret i va a parar a la primera reunió de la via “”de les cabres” creuant la via “Espero blocaire”.

La segona tirada segueix un díedre entre aquestes vies i quan aquest s’acaba s’enfila al costat de l’esperó blocaire fins la reunió segona d’aquesta via.

La tercera tirada fa al contrari que l’anterior, surt per l’esquerra de l’esperó i va a buscar la darrera reunió de la via de les cabres.

Aquí teòricament s’acaba la paret de la Codolosa però nosaltres seguim uns cinquanta metres per un espero tombat fins un repla per on podrem caminar a la dreta a la recerca d’aquest nou sector.

Si la gent no es treu la corda seran un seixanta metres entre matolls i a mig recorregut trobarem una corda vermella a mode de passamà, no serveix perquè és molt prim, però en dona a conèixer que anem per bon camí.

Sota les parets d’aquest sector primer trobarem una placa negre amb parabolts que pertanyen a la via “ordinaries aventures” però nosaltres hem escollit la via “d’ombres i llums” per fer el primer tast a la zona.

Uns cinc metres superada aquesta placa veure’m un parabolt amb una corda. És la primera reunió (també podem fer-la uns metres sota , just al límit entre bosc i paret, però no hi ha res).

La primera tirada no és gaire agraïda, supera en diagonal a la dreta una placa que poc a poc va posant-se vertical i no se si és perquè estava bruta o que però no ens ha agradat, en un punt (possible reunió) hi ha un passamà a la dreta per superar un tros brut, trencat i amb herbes per entrar a una placa que superen en diagonal d’esquerra a dreta fins la reunió.

Aquí, sorpresa , la roca és completament diferent, passa de ser estranya a molt bona. Un esperó ens queda sobre mateix, amb un parabolt bastant per sobre nostre ens indica per on pujar. Jo he entrat per l’esquerra però l’Isabel ho ha fet per la dreta , per una fissura en bavaresa i ha patit menys que jo. La resta de tirada molt bonica i ben assegurada, tan sols cal anar en compte amb la roca perquè està tendre però és una molt bona tirada.

La següent , segueix amb la mateixa tònica, encara que és un xic més difícil  però amb una roca de primera. Cal anar en compte en algun tram que hi ha “aire” entre les assegurances.

La via s’acaba aquí però nosaltres volem sortir per dalt i hem anat un xic perduts , cal seguir la carena fins un ressalt de pedra i aleshores agafar direcció a l’esquerra per un seguit de replans fins a sortir sobre la carena. Aquí hem recollit cordes i caminant uns deu metres hem un camí que agafant-lo a l’esquerra ens portarà al camí de les bateries d’ una forma molt còmoda.

Acabada l’activitat encara hem tingut temps de pujar al Bruc per fer la cervesa.

J. ESTRUCH