VIA ESPARREGUERA AL TOSSAL RODÓ

DIMECRES, 17 DE JUNY

Sembla que aquesta setmana serà l’última en que tindrem restringida la mobilitat dins la nostra regió sanitària, però per un dia encara tindrem que cercar activitat per les nostres rodalies.

Desprès de valorar diferents opcions, hem decidit quedar-nos per aquí atès que el temps no és del tot segur.

Al Joan i l’Isabel els proposo anar pel meu territori, una zona que fa mooolts anys que no visito per escalar, (si que ho faig per córrer).

El nostre objectiu, la via Esparreguera al Tossal Rodó (Can Tovella).

Aquesta via oberta pels companys d’Esparreguera abans no comencéssim a sortir junts, és fruit de la cordada Navarro / Santos que van obrir-la a principi dels anys 70 que és quan vaig començar a escalar. Aleshores , sense transport era una zona que esta  propera a Olesa i va ser de les primeres escalades que vaig fer . (No recordo amb qui, però suposadament va ser amb ells mateixos).

La via ha estat re equipada pel Genís Hernández, ha canviat els burils i espits vells per parabolts (amb molt bona ètica i deixant la via amb la mateixa exposició que quan va ser oberta, però amb material actualitzat).

Per fer la jornada complerta , primer hem anat a Can Sedó per esmorzar i despres marxem a fer exercici.

Per no anar per la masia, (no els agrada gaire que pugi gent fins la casa) decideixo deixar el cotxe pel camí que va al pla de les bruixes i deixar-lo en un replà poc abans d’on surt el corriol que en deixa darrera la masia i comença el camí d’aproximació a peu de via. (vint minuts des del cotxe).

L’Isabel es demana la primera tirada, jo faré les dues centrals i el Joan farà la última i mes espectacular tirada.

Cal dir que la roca de la zona és peculiar, (crostosa i molsosa) res a veure amb el conglomerat que estem acostumats a escalar a Montserrat .

El primer tram presenta tres passos de Ae (el primer amagat darrera una olivera borda), desprès cal fer una sortida en lliure per agafar el segon tram  amb dos passos de A0 i desprès excursió per unes rampes fins arribar a la reunió (hi ha un parabolt a mig camí, però l’ Isabel no l’ha vist)

La segona tirada comença per una placa tombada i fàcil, però no ha cap assegurança fins sortir d’aquesta que es on comença la roca dolenta. Desprès cal superar un parell de díedres amb roca dolenta i sense possibilitat de protegir fins a entrar a la reunió on hi ha un nou parabolt per protegir el flanqueig d’entrada a la reunió.

La tercera tirada és molt curta, bàsicament és un canvi de reunió per assegurar millor la següent tirada . Uns passos de A0 per una placa on hi ha tres parabolts i els tres burils vells corresponents com a testimoni de l’obertura.

La tercera tirada, és la tirada de la via, uufff !!!, no la recordava tan mantinguda,. Si que tenia presents alguns passatges molt estrets i el record d’arrastrar-me com un cuc, però no se si son els anys, els kilos o tot plegat però ens ha costat molt.

El Joan se l’ha treballat a fons i finalment ha fet una reunió de circumstancies  a més de mitja tirada en un parabolts, un buril vell i un totem que ha pogut posar.

Els darrers quinze metres els he fet jo, però han estat força més suaus del que li ha tocat fer a ell.

Vist el que hem passat, no entenc com varem pujar fa quaranta anys llargs per allà amb les assegurances que hi havia, que son el mateix nombre d’ara però en format buril.

Ara , amb bones reunions i anelles per rapelar, en dos ràpels estem al terra i directes a un bar per fer una o dues cerveses que bé ens las hem guanyat.

J. ESTRUCH