PATXARANA

DISSABTE, 24 D’OCTUBRE

El dijous encara estic en el impàs de començar a trucar a companys per poder sortir el cap de setmana i rebo un whats  app del Lluis interessant-se per l’evolució de l’altre Lluis.

Desprès d’informar-lo que ja esta a casa seva millorant, però que trigarà un temps en estar operatiu , em proposa de pujar a Coll de Nargó per escalar, ell vol aprofitar el dia per fer escalada i anar a la reunió d’escaladors que es fa anualment  en aquest municipi.

Sens dubtar-ho accepto l’oferiment, no sempre tinc  oportunitat d’escalar amb gent tan forta.

Parlant de l’objectiu , el Lluis em proposa un seguit de vies , totes elles interessants, i a la fi ens decidim per la via Patxarana al Tossal del Balinyo

Com sempre surto de casa a les set del mati , però aquesta vegada la pujada fins Coll de Nargó el faig sol,  el trajecte es fa més llarg que de costum, encara que no soc de parlar gaire, trobo a faltar el Lluis que sempre em tiba de la llenga. A les 8, 30 ja estic al bar Tahussà davant d’un bon esmorzar i el Lluis no triga gens en arribar i m’acompanya.

Com que no sabem si trigarem molt en fer la via , marxem ràpidament i arribem al pàrquing quan encara no hi ha cap cotxe, estem sols a la paret!!. Ara tan  sols resta fer l’aproximació i començar a suar per fer la via.

Amb la ressenya a les mans tinc clar que poques tirades estan al meu abast per fer-les dignament, per tant li proposo al Lluis començar jo, deixar-li els dos ossos a ell (tirades dos i tres ) i com a cirereta del pastis també li cedeixo la darrera tirada, jo faré les dues tirades de transició i procuraré pujar el més dignament possible en les altres.

La primera , comença vertical , però als primers metres ja hi ha un slap que deu ni do, sort d’un arbre que hi ha a la sortida....., desprès puja entre díedres i arbres amb les assegurances justes però no sobrades, fins un punt que he vist un díedre molt marcat que he superat i he tingut que desgrimpar per entrar a la reunió que queda a l’esquerra d’uns arbres molt grans i jo havia anat a parar a la dreta dels mateixos i sense possibilitat de travessar-los.

El Lluis comença la segona i aviat s’atura al passatge difícil, enmig d’una placa i amb les assegurances que et marquen a la dreta per una placa coberta de molsa, ell , disposat a forçar la tirada en lliure decideix sortir per l’esquerra i superar la placa per sobre amb un parell de punts d’autoprotecció i tornar a agafar la línea un tros més amunt , aquest tram superior, tot i ser molt difícil se l’ha cruspit més fàcilment.

Jo de segon , he suat la cansalada, primer  per anar a treure les assegurances de la variant i evitar  fer un pèndol del setze una vegada tretes, al tornar a la línea de progressió de la via. En el segon tram m’ha calgut fer dos descansos per superar el mur.

La tercera comença suau però desprès va directe a un desplom que cal superar per agafar una fissura que es supera amb bavaresa, però la picantor de la tirada la guarda pel final amb una sortida slap molt i molt fina .

Aquesta tirada he pogut anar pujant bé fins el final de la fissura on sort a un camelot que ha posat el Lluis i que feia que la corda vingués recte i m’ha permès poder descansar i fer aquest darrer tram amb tranquil·litat.

Les tirades següents, tres i quatre, me las he adjudicat i no tenen res a veure amb la resta de via, és com diríem , un peatge que cal pagar per anar a cercar els postres de la darrera tirada.

Nosaltres hem fet les reunions, encara que recomanen fer-les juntes,  però les cordes tiren molt.

La darrera tirada, com diu el Lluis amb la seva piada és la millor de tota la via, per mi, te la dificultat ideal per a gaudir-la i no patir-la, tot i tenir la mateixa dificultat de la segona , aquesta és molt més franca.

Un primer tram de flanqueig a la dreta per agafar una placa que creuarem diagonalment per anar a cercar el díedre, en aquest tram hi ha el tros més fi de la tirada, la resta cal seguir el díedre amb una fissura perfecte per agafar-se i no patir.

Una vegada superada la tirada resta el pitjor de tot, pujar fins el cim entre tarteres i rocam.

La via l’he trobat difícil, amb roca molt bona. Per posar-li alguna pega, quasi totes les reunions estan fora de la visió de les tirades i no veus al company en la seva progressió.

Una vegada al pàrquing, com és costum, directes al bar per fer la cervesa i com que hem acabat força aviat, anem a fer un recorregut per la festa d’escaladors, primer pugem  al coll Piquer on hi ha molta gent fent esportiva i un parell de cintes per fer sky line que uneixen els cims de les agulles. Seguidament baixem a les escoles on es farà el sopar a veure l’ambient

A les sis m’acomiado del Lluis i començo el camí de tornada a casa per fer-ho amb tranquil·litat i no tornar excessivament tard.

J. ESTRUCH