TOTXO DE L'ESTEL

DIMECRES, 06 DE FEBRER DE 2013.

Torna a ser dimecres i el temps sembla seguir volent-nos fer la guitza, el fred és intens i per si fos poc avui fa molt de vent, tant que el servei meteorològic ha fet crides a anar en compte per les fortes ventades.

Tot el matí que vaig mirant per la finestra del despatx però els arbres no paren de bellugar-se i molt em temo que avui no podrem fer res, però no he tingut en compte la perseverança del meu company que tot i les adversitats sempre està disposat a tirar endavant. Això vol dir que a dos quarts de quatre passarà a recollir-me, ja cal que m’afanyi !!.

Anem al lloc més arrecerat que coneixem, la zona esportiva de Nou Barris, i més concretament al Totxo de l’Estel.

Una vegada allà hi trobem un grup d’escaladors que estan fent una de les vies , però com que n’hi ha moltes , cap problema , començarem per les altres i no ens molestarem mútuament.

La primera que fem és la via “Quanta cabra” una via graduada de 6a, primer la fa el Josep i a continuació em toca a mi, està molt ben assegurada i tot i que és bastant mantinguda es deixa fer bé.

Per cert, tot i fer alguna ventada, podem escalar força bé, i quan el sol surt de darrera les boires que enteranyinen el cel, inclús tenim calor.

La segona, fem la via que hi ha just a la dreta de l’anterior i que no coneixem el nom, d’una dificultat semblant a l’anterior però amb les assegurances un pel més allunyades, cosa que fa que escalem amb molta tensió.

La tercera que volem fer és la via “res de platja” un 6b que hi ha a l’esquerra nostra, i aprofitant que estic a la reunió faig un flanqueig per anar a cercar l’altre reunió situada uns 5 metres a l’esquerra, aquesta no volem fer-la amb la corda per sota, com les anteriors, el tram final és força més dur.

Una vegada a terra comença el Josep que puja amb molta confiança, superat el primer tram descansa una mica i emprèn el segon que se’l treu amb força solvència,  d’aquí a terra és un moment. Ara em toca a mi, també amb corda per davant, el primer tram és vertical però hi ha bons forats, tan sols cal anar llegint la roca per trobar el millor camí, una vegada sota el tram final, descanso una estona i intento passar, però no ho veig clar i reculo, sense caure, em cal serenar-me i estudiar els moviments, al segon intent aconsegueixo passar, però bufant de valent, no sé si són els anys o bé els quilos però hi ha quelcom que pesa més del compte.

El Josep, em despenja i per mi ja en tinc prou, però al Josep li queda un raconet per omplir i aprofitant la corda decideix pujar per la via “Paquita”, un altre 6a, situat just a la dreta. Ara ja no tenim el solet per escalfar-nos i la temperatura comença a caure en picat, a més de fer-se fosc, per tant carretera i manta, ja hem fet la tarda i per cert ben aprofitada.

J. ESTRUCH