GAM A LA PARET DE DIABLES

DIMECRES 03 DE JULIOL

Entre aquestes dues fotografies han passat 35 anys, això em fa agafar consciència dels anys que portem arrastrant-nos per aquest esport . Els mateixos companys a la mateixa via i en el mateix lloc.

Amb aquesta puntualització vull donar entrada a una nova activitat “remember” que hem fet aquest dimecres.

El Visa feia molts dies que n’estava fent campanya però jo em resistia fins que vaig claudicar i varem decidir anar-hi aquest dimecres.

Parlo de la GAM de la Paret  de Diables, una via emblemàtica de la nostra muntanya.

Aprofitem ara que els dies són llargs per si tenim problemes i triguem més del que seria aconsellable per tant quedem a les 7 del matí per esmorzar i a les 9 ja estem a peu de paret, per cert pujar el tram final d’aproximació ha estat un calvari.

A les 9, 15 , el Visa comença la primera tirada (com és costum) i aquesta ja ens deixa una mica “mosques” , no recordàvem que fos tan difícil , la via comença per una placa a la dreta de la fissura que ens caldrà seguir, (crec que abans pujàvem per una línia d’arbres), el primer tram a més de tenir les assegurances lluny, aquestes són precàries i costa de veure-les . Les ressenyes la marquen de cinquè superior però crec que hem fet algun pas de sisè (6a), més que res per la inseguretat de la roca.

La segona em toca a mi, la roca és força dolenta, més que no recordava, i a la tirada hi ha ferros vells, tacs i algun parabolt que et dóna confiança, aquí ja comença el recital de posar trastos que per sort entren molt bé, els deu metres finals de la tirada cal agafar-los amb bona predisposició perquè hi ha passat algun talibà que li sobraven els parabolts i tan sols hi ha els espàrrecs i un tac arcaic a l’entrada de la reunió de la cova on hi ha una reunió amb parabolts, menys mal!. Aquesta tirada la graduen de cinquè però jo l’ he trobat més difícil si no és 6a molt poc li manca.

La tercera, ja no hem provat de fer el (7a) que marquen, je, je,  i directament hem tirat d’estreps i un tram final en lliure de cinquè grau, però amb roca dolenta.

La quarta tirada, està ressenyada de cinquè, pues vaja amb el graduador, comença amb un petit flanqueig a la dreta per entrar en un encastament, on tan sols hi ha un pitó a l’entrada, aquest és tan estret que m’ha calgut treure’m la motxilla per passar dignament, a mig passatge he pogut posar un camelot i el proper parabolt no està fins ben passat el tram difícil. Per mi un 6a com una casa. El tram final, descompost al màxim es salva per una corda fixa que penja de la reunió.

La cinquena comença malament de roca però fàcil i a partir d’ací tot canvia , tant la roca com l’equipament. El desplom que ens porta sota el sostre està equipat amb parabolts però tot i així han deixat peces de museu de las que cal penjar-se i resar amb molta fe per què no es trenquin i et donin l’ensurt de la teva vida. La graduació de la tirada és de quart grau al principi i la resta A2 còmode.

La sisena i setena les hem empalmat ja que són curtes, la primera hi ha gent que la fa lliure, però jo tan sols he fet en lliure un o dos passos, la resta en Ao i aprofitant tot el que trobava, una vegada a la reunió el Josep em proposa seguir atès que hi ha cordades que empalmen les dues tirades  i  mesurant els pro i contres decideixo seguir i menjar-me jo el sostre. La veritat que la manca de pràctica fa molt i sortir del sostre m’ha  costat una barbaritat i quan arribo a la reunió estic “fos”. Ara li toca al Visa que amb els seus invents passa el sostre com si res i en poca estona el tinc al costat meu. Ara ja no hi ha volta enrere perquè baixar seria força complicat.

La vuitena (setena) la fa el Josep i tot i que està graduada de cinquè , no la perdis de vista, sobretot a la sortida de la reunió, crec que com sempre els graduadors s’han passat molt, per nosaltres un tram de 6a i la resta cinquè bo, per sort aquí la roca ja és molt bona i a les fissures hi entren el camelots de conya.

La novena (vuitena) em toca a mi , però encara estic “tocat” i li deixo la tasca feixuga  d’equipar-la a ell. Les ressenyes la graduen de 6a, i a fe que ho és, inclús hem fet alguns passos de Ao. En aquesta tirada és tot un art posar assegurances, que per cert i fan falta. El Josep fa la reunió abans d’entrar al diedre.

La desena (novena) la faig jo, tot i que encara sento els braços cansats, però cal espavilar-se , el tram inicial el ressenyen de cinquè però amb els braços tocats , els metres que ja portem a sobre i les poques assegurances que hi ha jo li donaria més. A la sortida del díedre hi ha una reunió que sort que no l’ha fet , perquè és molt incòmoda, jo sense aturar-me segueixo amunt amb una dificultat força més baixa (quart grau) però on cal saber navegar per intuir el camí i trobar algun que altre burí vell amagat en la immensitat de la placa. A l’aresta trobo una reunió de burils vells però que em donen certa tranquil·litat per assegurar al company.

L’onzena (desena) és fàcil però no caiguis, uns deu metres per sobre meu el Josep troba la reunió de parabolts però continua l’ascensió fins el cim on hi arribem tots dos a les 16, 15 hores.

Han estat set hores d’escalada i encara ens resta una hora ben bona de baixada per la canal dels avellaners per tornar al camí de l’arrel i a Santa Cecilia on tenim el cotxe.

J. ESTRUCH