DISSABTE 30 DE MARÇ
Aquesta Setmana
Santa no puc coincidir amb en Josep i aprofitem els dies que puc fer una
escapadeta amb el Guillem.
El dissabte sortim
de casa amb l’esperança de treure’ns l’espina de dimecres. Dimecres varem
sortir d’Esparreguera amb la intenció de fugir del mal temps (el Meteoblue deia
que a l’interior faria millor temps que
al prelitoral) però tot va resultar en
va, a Sant Llorens de Montgai feia tan mal temps com a tot arreu i tan sols
varem poder esmorzar a cal Jaume i tornar amb la cua entre cames.
Avui tot i que el
Meteoblue diu que farà molt de vent confiem en trobar una paret prou arrecerada
per poder escalar-hi.
A les nou estem
altre vegada a cal Jaume davant d’un bon esmorzar, però avui el temps pinta
millor, el cel no té ni una boira. Per canviar de registre decidim pujar al
Montroig i fer la via "Ke bonica boira", una línea bastant nova de la paret de
l’Extrem i per completar l’aventura volem conèixer el camí que porta des de
Sant Llorens de Mongai fins el refugi del Buho, sense tenir que pujar al coll
de Porta i la seva infernal pista.
itinerari seguit
La pista està ben
indicada i en força bon estat comparat amb l’altre , tan sols complica el tema
el fet que tota la nit ha plogut i al ésser el terra d’argila sembla una pista
de patinatge, per sort el meu cotxe està curat d’espants i puja sense
problemes.
El camí comença
força costerut per anar-se suavitzant poc a poc i en 35 minuts estem a peu de
paret. Les perspectives són bones, no fa vent i el sol llueix, que més podem
esperar!!.
Començo la primera
tirada que té un aspecte dantesc i una roca pitjor, presenta un flanqueig per
sobre un desplom fins entrar a un díedre on la paret de l’esquerra es cau a
bocinets, per sort hi ha dos parabolts a la paret bona que et protegeixen, no
he trobat la reunió, (segons el croquis que portem és un parabolt i un arbre,
però és molt incòmoda i decideixo seguir i fer-la uns quatre metres més amunt
en un altre parabolt i reforçar-la amb un camelot a la fissura, el Guillem puja
fins on soc jo sense problemes i enfila la segona tirada.
La segona tirada
comença per una placa sense masses dificultats fins entrar en un díedre
encastament que és molt estètic i entretingut, mentre puja , va dient-me que li
cauen pedres de la feixa i no sabem si és que hi ha una cordada davant nostre o
bé són les cabres. A la feixa veiem que no és ni una cosa ni l’altre, és el
vent que bufa amb força i va tirant pedretes.
Una vegada a la
feixa i mentre mirem la continuació de la via decidim modificar el nostre
objectiu, no veiem clar pujar per la via perquè segueix un llom de la paret i
no ens podrem protegir de les ventades que bufen amb força. Decidim pujar per
la via de l’esquerra, la via "Oscar Lafotet", una via amb menys dificultat però
que puja quasi sempre per díedres.
La tercera presenta
una placa ajaguda molt estètica , a la part més alta d’aquesta i abans d’entrar
al díedre hi ha la reunió.
La quarta comença
per terreny estrany, un xic descompost i just abans de començar una fissura
vermella amb cara d’estar més descomposta encara, et desvies per unes plaques a
la dreta fins un petit replà, aquí no estem dins del díedre i el vent es fa
notar amb violència.
La següent tirada
és en placa amb bona presa fins un arbre, aquesta tirada no té història, tan sols
el vent que amb les seves ràfegues et fa progressar amb precaució.
La darrera tirada
presenta un pas vertical protegit per dos parabolts per entrar en terreny
descompost i precari dins una canal i d’allà fins el cim.
Acabada la via ens
arriben fins el refugi i tornem pel camí fins el cotxe, no ha estat l’activitat
que teníem planejada en un principi però hem aprofitat el dia fent una escalada
entretinguda
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada