VIA STROMBERG

DISSABTE, 11 DE JULIOL.

Aquest estiu es fa notar, ja portem dues setmanes de calor intens i no sembla  que tingui la intenció d’afluixar. Jo ja  he acabat la petita escapada amb la família per terres del Solsonès i tornem a la rutina de sempre.

Però aquest cap de setmana són les festes del poble  i cal complir amb la tradició, per tant, avui toca sortida curteta i matinal per tornar aviat a casa. El Visa te els mateixos plantejaments que jo, per tant, ja tenim cordada.

Amb aquests condicionants , l’opció més còmoda és la de Gorros, no cal matinar perquè hi ha el trenet de sant Joan, aproximació quasi nul·la, curta i grau assumible. Tan sols resta cercar la via que compleixi el condicionant de no tocar el sol, per tant de la vessant Nord.

A les vuit del matí anem a esmorzar, com els ministres, i desprès pugem fins el monestir per agafar el primer tren que surt a les 10:00.

Aquí ens trobem un munt de cordades, totes amb un mateix objectiu, fer una via a l’ombra, per sort hi ha moltes opcions i ens repartim el pastis com a bons germans.

Nosaltres hem pogut mantenir el nostre objectiu, la via Stromberg. No fa gaire temps vaig fer-la, però amb deferència al company Visa que no l’ha fet estic disposat a repetir-la.

Arribats a peu de via veiem una cordada que ja està a la segona tirada,(han tingut que matinar per pujar a peu i començar abans no arribéssim) però la resta de cordades que hi ha a peu de via és reparteixen per les vies de la cara Nord i Oest.

La primera tirada comença amb la roca un xic sabonosa  pel fet d’estar orientada al Nord però aviat millora sobretot una vegada superada la línia d’arbres. La dificultat és de cinquè grau encara que hi ha un pas a mitja tirada que jo li donaria un plus, perquè l’assegurança et porta per un terreny que s’allunya de la lògica.

La segona és un festival de còdols grans que et fan gaudir de la verticalitat amb una dificultat de quart grau.

La tercera segueix la mateixa tònica però amb algun pas més picant que fan pujar la dificultat a cinquè o cinquè superior com diuen algunes ressenyes, personalment trobo més difícil la primera.

La quarta tirada té una dificultat com la segona però aquest tram ja perd verticalitat i per tant no és tant agraïda.

La cinquena i última és la més forta de la via, el pas difícil està en superar un desplom just al sortir de la reunió, cal anar en compte perquè la dificultat esta entre la primera i segona assegurança i caure allà, és costellada a la reunió assegurada, la resta sense problemes fins la creu del cim.

Baixant em seguit a la cordada que ens precedia i ho fem rapelant la via del Carles, però en el segon ràpel s’han eriçat les cordes i he tingut que pujar  la segona i tercera tirada d’aquesta via per arreglar el merder i tornar a baixar. Per sort una cordada que pujava per aquesta via ens ha ajudat a treure les assegurances que he posat per recuperar la corda i he baixat despenjant-me fins  la reunió on m’esperava el company.

Solventat el problema, trenet al Monestir, cerveza i a casa per fer el vermut de Festa Major.

J. ESTRUCH