VIA XIN XAN

DIMARTS, 28 DE JULIOL

Seguim de vacances al Pallars amb la família Grau i aquest dimarts hem trobat un forat per fer una escapada i poder anar a escalar.

 Com sempre que pugem a Jou ens agrada fer una visita a Escales. No és el mateix fer una hora de viatge, que anar-hi des de Barcelona, que ens costa quasi tres hores, i aquest raconet hi ha escalades “plaisir”  molt boniques.

Sortim a les vuit de Jou i a les nou ja estem davant d’un bon esmorzar a l’entrada de Pont de Suert on hi ha un bar on fan unes bones tapes. Desprès sense preses baixem fins sota  el pantà per  començar la nostra escalada.

Aquesta vegada hem escollit la via Xin Xan a la paret d’Escales, és una via fàcil, ràpida, assegurada i amb nul·la aproximació, vaja, un caramel per aquests dies de calor.

La primera tirada comença just sobre d’un gran bloc que hi ha a llera del riu on trobem un grup força nombrós de francesos fent cua per enfilar-se per la via “ dels Elfs”. La nostra via comença just a la dreta, entre les vies “Sobao pasiego” i “ MInha terra galega” però darrerament els companys “galls” han obert una nova línea entre la “Xin Xan” i la darrera, que em sembla tindrem que fer properament.

La primera tirada comença en rampa, però progressivament va agafant verticalitat fins que seguint les assegurances et topes amb la reunió, la dificultat és de cinquè grau màxim.

La segona , té el mateix tarannà i dificultat, seguint les assegurances et porten directament a la reunió.

La tercera és un xic més llarga perquè salva la zona més desplomada del itinerari i no fa reunió fins que la paret torna a decaure en verticalitat, l’itinerari està molt ben trobat perquè en cap moment tens un increment de la dificultat.

La quarta tirada, és la menys agraïda tot i tenir una dificultat de cinquè , però el terreny és més tombat i ja has perdut la sensació de verticalitat.

La cinquena és un xic més difícil, però bàsicament a conseqüència de la pedra que aquí és més trencada i cal anar amb cura per no apedregar al company de la reunió i a la gent que hi ha per la base de la paret.

Una vegada a la feixa, hem mirat per fer la darrera tirada de “Minha terra galega” oberta amb posterioritat, però al no portar material i que no ens va agradar el tram de cantera que cal travessar , decidim baixar.

Com que anem sobrats de temps, el Josep em proposa baixar fent ràpel per veure la nova via i comencem a fer-ho però a la primera reunió,- sorpresa!!! , la corda s’enganxa en un bec de roca i no vol baixar. Estem una estona barallant-nos amb ella , però és molt tossuda i guanya, no ens queda més remei que tornar a pujar i ja em veus  refent la tirada assegurat d’un prussic.

Una vegada dalt, asseguro al Josep i tornem a estar a la feixa final. Per evitar més ensurts decidim baixar pel túnel i les escales de la presa i tots contents.

De tornada, aturada obligada al bar per fer la cervesa de rigor, aquesta vegada acompanyada d’uns popets.

J. ESTRUCH