DISSABTE, 16 DE MARÇ
A principis de setmana ja hem concretat amb el
Juan Carles la possibilitat de sortir el dissabte, ara tan sols cal esbrinar l’objectiu,
en funció de la meteo i de les preferències.
Aquesta setmana ens
decidim per anar a fer quelcom tranquil i sense gaires complicacions. Li proposo
anar a Montroig per fer la darrera via oberta del Juan Gutierrez a la zona de l’aiguabarreig,
on en tinc alguna de pendent però que el Juan Carlos ja ha fet.
Anirem a la via “Roco
punt extrem” i desprès si en tenim ganes complementarem l’escalada amb alguna
més.
A les set trenta
quedem com sempre al Bruc i sortim direcció Bellcaire per esmorzar i una vegada
tips, amb tranquil·litat direcció Camarasa per deixar-hi el cotxe.
La via esta just a l’entrada
del primer túnel de la presa anant direcció a Tremp, però és millor deixar el
cotxe una vegada superats els dos túnels en aparcaments que hi ha a banda i
banda de la carretera. És millor perquè la baixada es fa pel camí de la cova
del tabac i és la zona més propera.
Una vegada aparcats
preparem el material i ens cal desfer el camí que hem fet amb el cotxe fins l’entrada
del primer túnel on hi ha una escala que ens permet deixar la carretera i anar
al principi de via.
Hem quedat sorpresos
de la gent que hi ha, (no sabíem que han equipat, i estan equipant, un munt de
vies d’esportiva que per la gent que hem vist anar-hi son molt populars).
A la via , ja hi ha
una cordada, però el segon de corda ja quasi esta pujant la primera tirada i ni
els veurem.
La primera tirada
comença amb uns passatges verticals que ens deixen en un desplom, per la dificultat
que presenta aquest, ni ens ho plantegem i amb un estrep, superem les dificultats,
desprès un díedre fàcil i travessem un bosc fins la reunió.
La segona tirada , és
un mur vertical que poc a poc va perdent consistència fins la reunió.
La tercera tirada és
la primera en la que ens ha calgut reforçar les assegurances amb flotants, un
camalot del 0,75 i un del dos han estat suficients per protegir la tirada, la resta
equipada.
La quarta tirada és
la més forta, primer una placa vertical que ens porta a un díedre, a l’entrada
d’aquest hi ha un parabolt que si l’aprofites , rebaixa considerablement la
dificultat, segueix un díedre que pot protegir-se amb peces petites i finalment
un desplom on cal posar-hi també peces petites per protegir el tram de sortida,
més espectacular que difícil.
La cinquena tirada,
és curta, un mur trencat per una fissura vertical, on hi ha blocs sikats i que
amb un pas de decisió et permet superar les dificultats.
Ara tan sols resta
travessar una feixa i fer el darrer mur, fàcil fins el cim.
Una vegada al cim,
son les tretze hores, molt aviat per deixar d’escalar, i decidim seguir amb el
nostre segon objectiu, el Díedre de l’Amistat.
Per anar fins el peu
de via , ens cal anar a cercar el camí de la cova del tabac i seguir-lo en
direcció a la cova fins les primeres cadenes, aleshores surt un corriol que per
sota les parets va resseguint-les direcció Oest. Quan arribem sota la vertical
de la via cal deixar-lo i camp a traves pujar fins la paret. Com que una vegada varem anar-hi per conèixer
el peu de via de la via “Celtas cortos” no ha estat cap problema trobar-ho.
Total uns trenta minuts de passejada sota un Sol de justícia.
La primera tirada
fins darrera l’agulleta de l’amistat , on hi ha la primera reunió l’hem fet
sense encordar i amb bambes, el tros de l’agulleta millor si portes gats o
encordat, (hi ha pati sota, i si les bambes no arrapen?, passes nervis).
La segona tirada
comença amb un flanqueig sobre d’un desplom, hi ha un pont de roca, un espit i
una vegada fora de les dificultats un pitó.
La segona tirada,
seria molt bonica si no fos per l’herba que hi ha, en algun tram és tan espessa
que no pots apartar-la per posar-hi els peus, per sort en el tram més difícil
hi ha menys herba, la roca és bona, però el seu aspecte no, sembla que siguin
blocs , però no s’ha trencat res.
La tercera és una
tirada molt vertical que és fa bé en els seus primers metres, però a la part
final, desprès de dos ponts de roca, presenta una roca estranya i difícil de
llegir fins la reunió.
Una vegada al cim,
satisfets, cal fer el camí de baixada fins el cotxe.
Les dues vies ens han
agradat tot i que aquesta segona ens ha deixat millor regust a la boca. No
podem negar que ens agraden més les vies on cal treballar-se les asegurances.
Una vegada al cotxe,
directes al bar Sport, per fer la cervesa de rigor.
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada