VIES REA SILVIA + EL JEFE DE SANTA ANA

DIMECRES, 10 D’ABRIL

Com és normal de cada setmana el dilluns comencem a moure tecles per preparar la sortida de dimecres i aquesta vegada ha mogut fitxa el Josep, que en principi no podia sortir però que li han canviat els plans.

Ell mateix proposa anar a Santa Anna, i per mi és una bona opció ara que el temps no és gaire segur, (les vies son curtes i sense aproximació), a més encara en tinc alguna via que no he fet i que em fa “tilin”.

Fem extensiva la proposta a la “colla del dimecres climbing” i finalment ens ajuntem cinc.

Sortim a les vuit del pàrquing del hotel del Bruc, i anem directes a Alfarràs ,(avui és dimecres i el bar Sport de Bellcaire està tancat, a més la nova autovia de l’aeroport de Lleida escurça molt el temps per arribar-hi, també ajuda molt la comoditat de fer tot el trajecte per autovia).

A les nou i quart ja estem esmorzant i agafant forces per l’escalada.

La idea inicial és anar tots a l’Esperó de Santa Ana i deixem el cotxe just passat el riu. 

D’aquí tan sols tenim una aproximació de deu minuts fins el peu de via.

Estem a peu de via de la via “Rea Silvia”, fa molt temps que volia fer-la, de fet ja havíem parlat d’anar-hi amb el malaurat Josep Sánchez, però els pocs metres de la via ens feien aplaçar-ho davant de projectes més engrescadors

Finalment decidim fer dues cordades, en Josep i jo davant, i darrera, el Manel, la Isabel i el Ginés.

La roca en aquesta zona és estranya, un calcari relliscós i arrodonit que recorda el de la paret nord del Pedraforca, i costa acostumar-se.

Mentre nosaltres fem la primera tirada els companys decideixen anar a fer la seva escalada a una altre zona i marxen per anar a fer la via TRIKICLIMB .

Nosaltres seguim amb la nostra.

La primera tirada la fem ajuntant les dues primeres, hi ha assegurances (espits i un clau), tot i així encara posem algun flotant per assegurar el tram , més que res que encara no confiem gaire amb la roca.

La segona , supera un diedre però després cal sortir a la dreta amb un passatge difícil, i fa reunió just al començament d’un diedre. La reunió no gaire còmoda.

La tercera ja ens deixa al cim, comença per un terreny poc agraït però aviat va a cercar una sèrie de diedres que ens deixen al cim, està graduada de cinquè, encara que crec que és un xic més difícil en algun passatge puntual.

Una vegada al cim tenim dues opcions, fer un tram de cresta per sortir de l’esperó o fer ràpels. Nosaltres decidim fer aquesta segona opció, més que res perquè volem fer una via que hi ha a l’esquerra amb molt bona pinta.

El primer ràpel, fins la reunió del diedre (segona nostra) , un segon ràpel fins la primera reunió nostre i un darrer al terra. El primer ràpel costa un xic recuperar les cordes perquè la instal·lació està situada al cim , un pel endins.

Una vegada al terra, anem fins una corda fixa per superar un ressalt i en situem al peu del nostre segon objectiu “ El jefe de santa Ana”, aquesta via l’hem trobat més potent que l’anterior.

La primera tirada va seguint una sèrie de fissures a la dreta molt verticals i potents, a més just als primers metres hem tocat un formiguer que hi ha i les formigues ens han deixat ben baldats a mossegades, (estaven ben emprenyades)

La segona tirada, molt potent supera una placa vertical, si tens el grau per superar-la be , es molt disfrutona i mantinguda, sinó ? . Cal sortir com puguis.

Mentre fem aquesta tirada , per sobre del pantà comencen assentir-se trons i una negror important que s’acosta, cosa que ens anima a no entretenir-nos i a sortir per cames.

La darrera tirada la fem en un no res, cada vegada sentim els trons més a prop.

Per sort , la baixada és còmoda i senzilla i just en arribar al cotxe comença a pedregar, uuff!!!.

Amb tot el material barrejat al portamaletes anem fins Alfarras per fer un mos i tornar a casa satisfets.

J. ESTRUCH