VIA MISTERI

DIUMENGE, 28 DE JUNY

Desprès de sortir dijous per culpa de les festes i revetlles, aquesta setmana toca sortir el diumenge.

En la roda de contactes coincidim en sortir amb l’ Isabel i aprofitant avinentesa creiem que seria una bona oportunitat per trobar-nos amb els companys de Vilafranca als que no veiem des de abans del confinament.

Comencem a negociar propostes per fer , però alguna ells ja la tenen tatxada, però en trobem una que darrerament s’està posant de moda i que no em fet cap de nosaltres.

Es tracta de la via “Misteri”, sabem que es una via curta , però el mes important es trobar-nos i passar una estona junts.

Per no destarotar gaire quedem a les vuit i mitja al pàrquing de l’Hospital General de Catalunya que és en ple camí per anar al nostre destí.

Amb l’Isabel he quedat a Abrera , lloc que ella coneix millor.

A l’hora prevista ja estem tots allà, però l’Angel ens ha fet el salt. O sigui que serem quatre, l’Isabel, el Sergi, el Pere i jo. Decidim estalviar benzina i anirem en un sol cotxe.

Carretera fins a Tagamanent i desprès pista asfaltada direcció al Pla de la Calma, però arribats al restaurant “ Bellver” (poc abans del museu Etnològic) la barrera esta baixada). Segons els del restaurant , l’ha tancat la Diputació pels excessos que hi ha hagut darrerament al Pla de la Calma.

Vaja, si volem anar al nostre objectiu , caldrà caminar.

Dubtem si anar-hi o cercar una alternativa, però una vegada aquí, poques alternatives hi ha.

Carreguem motxilles i emprenem l’aproximació, que la veritat sigui dita, no ha estat gaire pesada. En una mitja hora ja érem a lloc, tot i no conèixer la ubicació de la via, gracies a les indicacions dels aperturistes.

Deixem les motxilles amagades de mirades indiscretes i enfilem canal avall fins a peu de via.

Nosaltres hem fet reunió cero en un arbre amb una baga groga, però per les indicacions de la ressenya , la reunió deu ser abans d’una canal terrosa que hem fet per arribar al arbre llaçat.

La via , esta completament neta, a excepció de les reunions .

La primera tirada, d’entrada no es gens encoratjadora , un granet sorrenc que dona males vibracions, tot axó fins entrar en ple esperó on tot canvia amb un granet molt adherent i una verticalitat important. La tirada ha sortit neta a excepció d’un pas  que m’ha calgut tibar d’assegurança, per sort poses les que vols i més.

La reunió , dalt del cim de l’agulla , hi ha dos burils i un maillon per rapelar els deu metres que ens separen del coll on hi ha la segona reunió.

La segona tirada és més forta de graduació, amb un tram complicat a mitja tirada, el Sergi que anava de primer ha superat la tirada amb un sol pas d’estrep i nosaltres darrera (però amb corda per davant) hem pogut passar sense estrep.

La reunió la hem fet al cim de la segona agulla i en un tram de cinc metres hem trobat tres reunions totes elles amb dos espits i un parabolt (creiem que son d’altres vies que van per les parets laterals de les agulles.

La tercera tirada comença amb un flanqueig planer per anar a cercar la darrera agulla, i fer reunió al seu cim.

D’aquí cal flanquejar fins a trobar un ràpel (una mica cutre ) de dues bagues encastades entre dos blocs. Un petit ràpel ens deixa a un collet i ens caldrà remuntar uns cent metres per trobar el lloc on hem deixat les motxilles.

Ara tan sols resta desfer el camí d’aproximació i baixar fins a Tagamanent on ens aturem per fer una bona cervesa.

La via ens ha agradat, i es pot fer amb un joc de camalots i de micros, repetint algun número mitjà.

J. ESTRUCH

VIA ITZI

DIUMENGE, 14 DE JUNY

Desprès de l’ ensurt de dimecres, aquesta setmana no vull forçar i evito sortir el dissabte amb la colla, però per diumenge he quedat amb el meu fill Guillem per fer una sortida suau. (Em servirà  per veure com respon el cos).

Li proposo anar al Montseny, ara que tenim semi llibertat per visitar tota la regió Sanitària.

No portem cap via concreta pensada, depenent de que trobem, però porto totes les ressenyes que tinc de la zona.

Sortim a les set i fem l’ aturada obligada per esmorzar (les bones costums no cal perdre-les), aquesta la fem a Sant Celoni, just abans de començar la pujada.

Quan arribem al pàrquing, ufff !!!. Hi ha cotxes per tot arreu. Al pàrquing normal de la corba hi ha tres furgonetes, abans d’ arribar al pàrquing , on hi ha dos petits aparcaments també plens. Avui axó es la rambla.

Bé, que hi farem !!!. Alguna cosa trobarem a fer.

Pugem la tartera i a la segona part del camí ja veiem entre els arbres que algú esta escalant la primera tirada de “ Mar d’ estels”. Ja tenim una opció menys !!!.

Arribats a peu de via , veiem que son tres persones, a més a peu de via hi ha dos escaladors més.

Saludem (com és preceptiu) i els dos escaladors no acaben de decidir que volen fer. Nosaltres els diem que atès que la Mar d’ estels esta ocupada nosaltres anirem a la Itzi . Ells que no coneixen la zona decideixen acompanyar-nos, i parlant resulta que uns d’ ells es d’ Olesa de Montserrat, (el mon és un mocador).

Mentre ens estem preparant per començar la via, venen els escaladors que estaven a la via veïna (resulta que han entrat per l’ altre via però la seva intenció era fer la Itzi??? ).

Ara nosaltres ja hem fet els plans i no els canviem, mentre ells fan reunió uns metres per sobre nostre, nosaltres sortim i  anem directes a la reunió primera. Tan sols hem coincidit amb ells en el darrer tram de la primera tirada on hi ha el pas més compromès de la tirada. Desprès ja no els hem vist més.

Hem anat pujant i a les dotze ja som dalt la carena.

La via ens ha agradat força, és suau però hi ha passatges bonics.

Mentre fem material , veiem que el company d’ Olesa encara esta molt per sota nostre, no han pogut passar la cordada de tres.

Nosaltres finalment decidim anar acabant l’ activitat i marxem sense preses a cercar el cotxe.

Quan arribem al pàrquing encara veiem als companys com estan sortint de la via.

L’ activitat m’ ha anat de conya per provar-me. El maluc em fa mal a les pujades, però no a les baixades i escalant el dolor es suportable, tot i que veig que carrego més l’ altre cama que la adolorida , és normal.

La cervesa l’ hem fet a Esparreguera perquè trobar un bar sense reserva a l’ hora de dinar per la zona , és pràcticament impossible

Espero que per dimecres, ja hauran baixat les molèsties i anirem tornant a la normalitat.

J. ESTRUCH

VIA TAPIA JOVER

DIMECRES , 03 D’OCTUBRE

Aquest dimecres vaig quedar amb el Manel per fer una sortida i com tenim per costum la fem extensiva a tots els membres del grup.

A mida que va acostant-se el dia el grup va en augment, primer l’Antoni va dir que s’apuntava i el dimarts va fer-ho el Pascuti, ja tenim el grup.

De les propostes que vaig fer-li al Manel sembla que li fa més gracia anar al Montseny, zona on no hi ha escalat mai, com que jo ja he fet dues vies a la zona , li proposo anar a la via Tapia Jover i donat que a ell no li agrada remenar ressenyes, accepta sense objeccions.

Els altres dos companys amb la proposta ja concretada no hi posen esmenes i quedem en trobar-nos a Sant Celoni per esmorzar.

La trobada la fem al restaurant la Font de cal guàrdia a la sortida de Sant Celoni i tots arribem amb puntualitat, bé jo he trigat uns cinc minuts més perquè vinc de molt lluny, je, je.

Després d’esmorzar agafem un cotxe i pugem fins els pàrquing que hi ha un parell de quilometres  passat Santa Fe. Ja hi ha un cotxe, però per l’aspecte creiem que son caçadors, millor.

Ara ve una bona suada, remuntar tot el bosc fins arribar al peu de via, però amb paciència i molta força de voluntat arribem.....

La primera tirada ja ens ensenya les dents, una fissura ample a equipar i que es menja tot el material gran que vulguis posar-li. Nosaltres hem posat un camelot del 0,75 al principi, dos del numero dos i dos del numero tres, ( si haguéssim pujat el del quatre, també l’hauríem posat, je, je). Al final de la fissura hi ha una baga en un merlet. A l’altura de la baga cal deixar la fissura, de fet s’acaba allà i cal sortir a l’esquerra per un terreny trencadís fins la reunió.

La segona tirada ja només mirar-la ja impressiona una fissura que puja amb tendència a la dreta i molt vertical, hi ha un pitó i un pont de roca, la resta cal espavilar-se i molt !!!. Roca difícil d’assegurar i de progressar perquè les presses esta inclinades i cal col·locar-se be per poder aprofitar-les. He posat camelots petits i algun fissurer, a més de utilitzar un estrep en algun passatge. La reunió està en un balcó força aeri.

La tercera tirada surt recte amunt i aviat es desvia amb tendència a l’esquerra per unes plaques, hi ha dos pitons per assegurar aquest tram, però per sobre i per entrar a un diedre hi ha un tram força exposat on tan sols entren peces petites (micros). Al diedre dos pitons més asseguren la progressió fins a sortir a la carena on farem la tercer reunió.

La quarta tirada, segons la ressenya és un flanqueig a l’esquerra per anar a buscar la canal de baixada al segon tram de via, però no ho hem vist clar i com que jo coneixia el itinerari de la “Tierra incògnita”, hem preferit fer uns metres més i pujar fins el balco amb una tirada de segon tercer grau.

La cinquena tirada és la baixada per la feixa fins el peu del següent tram de paret, no és difícil però cal anar amb cura, (tot està trencat i és fàcil relliscar) .

La reunió ens costa un xic de trobar, primer ens la passem de llarg i anem quasi fins el coll, i de retorn veiem un pito i mes avall , sobre la feixa, per fi trobem la reunió.

La tirada sisena és la més bona de tota la via, si més no, la més estètica, ressegueix una fissura molt vertical, primer trobem un pito, a tocar un parabolt i per sobre d’aquest un nou pitó, per sobre d’aquest tram una fissura que cal protegir amb camelots mitjans, aquest tram l’hem superat amb estreps fins un petit replà, just sota una baga en un melet, d’aquí cal fer una apretada fins la reunió que està just a l’esquerra de la fissura en un replà sobre l’aresta on s’ajunta amb la via del “Home ocell”.

La setena tirada és comú amb la via del Home ocell, tot resseguint l’aresta, una vegada arribats a la reunió d’aquesta via cal seguir fins un coll i trobar la reunió de la via “ Tierra incògnita” que compartirem.

La vuitena tirada deixa la “Tierra Incognita”, que puja recte amunt per anar per una feixa molt herbosa i que rellisca a la cerca d’un diedre amagat, aquest és molt estrany i difícil de superar, fins arribar a un pitó, en aquest tram hem tingut que deixar un alien que amb el moviment ha entrat en una fissura i no hem pogut recuperar-lo. A l’altura del pitó cal flanquejar a la dreta fins un segon pitó i enfilar-se per una placa que supera un sostre per la dreta. Superat aquest tram ve un tram herbós i vertical, protegit per un pitó, la reunió en una bona feixa.

La darrera tirada, comença lletja, cal superar un tram amb herba tracció per posar-te a una feixa, just per sobre la reunió i flanquejar a la dreta a buscar una placa molt vertical amb un pitó que la protegeix, aquí s’imposa un A0 per arribar a un nou pitó ja fora de la placa, a partir d’aquí , res de res, primer un diedre que et deixa en una nova feixa i per sobre d’aquesta una placa vertical amb una fissura que la creua i que ens deixa a la reunió cimera.

Una vegada al cim, recuperant-nos del fred, (he fet quasi tota l’escalada en màniga curta i en alguna reunió he passat fred, fins que a la penúltima reunió m’he decidit a posar-me una rabequeta.

Ara amb el sol, aquest em sobra, però ja la porto posada.

Toca baixar i amb parsimònia fems la carena fins el cim i enfilem el camí del cotxe.

De baixada , cervesa al mateix lloc on hem deixat els cotxes, punt on ens acomiadem fins la propera escalada.

J. ESTRUCH

EL VOL DE L'HOME OCELL

DISSABTE, 01 D’OCTUBRE

Aquesta setmana he quedat amb el Ginés un company d’escalada dels primers que vaig tenir ara fa uns 45 anys i que en fa uns 30 anys que no coincidim i fem cordada junts.

Amb anterioritat hem fet un parell d’intents, però les nostres respectives agendes van esvair els plantejaments.

Hem intentat satisfer les nostres preferències en temes d’escalada, les seves, anant a un sector que no coneixia I les meves, per fer una via on cal auto protegir-se.

La via escollida és el Vol de l’home ocell a les Agudes del Montseny, jo fa temps que la tinc en cartera però tots els companys ja la havien fet i sempre seguia en cartera.

Com que tots dos som d’Esparreguera quedem per fer el cafè a les set i marxem directament per aturar-nos a esmorzar a Cardedeu.

Quan arribem al pàrquing de Santa Fe, ja hi ha un cotxe, (esperem que no tinguin el mateix objectiu que nosaltres), preparem el material i enfilem canal amunt fins a trobar la placa que senyala l’inicií de la via, moment en que trobem als suposats usuaris de l’altre cotxe aparcat. Ells cerquen la via Itzi i porten una estona sense trobar-la, però amb la referència de la nostra situació aviat la localitzen.

Nosaltres, per la nostra part, comencem la via prenent el Genis la iniciativa, una primera tirada amb roca lletja, esmicolada i amb molta herba però que cal fer.

La segona , d’entrada miro de sortir recte però no, per l’esquerra tampoc , fins que mirant la ressenya sembla sortir per la dreta de la reunió i si, la progressió és factible, teòricament hi ha dos claus però no n’he trobat cap, per sort els camelots entren a caldo.

La reunió la faig en el primer replà on hi ha un clau vell i pots reforçar-la be.

La tercera i quarta que fem , són un rostoll primer seguir la carena per entrar dins una canal que hi ha a l’esquerra i tirar el que doni la corda.

La cinquena, ja te més entitat i cal escalar, primer un flanqueig a l’esquerra per anar a cercar una línea de claus (tres i una expansió) que ens permeten superar en A0 un tram de paret molt vertical.

La sisena, és la tirada característica de la via, cal superar una placa negra molt polida per superar un sostre per la dreta, he posat un camelot a l’altura d’un clau amb un filferro rovellat i sort n’he tingut perquè tot ha estat agafar-me a la cinta exprés del clau per flanquejar que ja m’he vist altre cop a la reunió (ha petat el filferro, i és que ja ho diuen,- no t’agafis mai a les assegurances, és perillós -!!!.

Torno a pujar i substitueixo el filferro per una baga petita que hem deixat. La resta de tirada sense problemes, sempre controlant la roca.

La setena tirada, encara dubtem si hem seguit la via o no, teòricament calia veure dos claus però no hem vist res i hem sortit per l’esquerra tot cercant una placa ajaguda fins el cim.

De baixada, una bona caminada pel bosc que comença a estar màgic amb les fulles caigudes i els colors de la tardor, fins el cotxe.

Ara baixem fins Lliça d’Amunt per fer la cervesa i un pica pica per agafar forces per tornar a casa.

Una bona escalada en un espai idíl·lic amb bona companyia, no és pot demanar res més !!!.

J. ESTRUCH

TERRA INCOGNITA

DIMECRES 13 DE JULIOL

Avui serà un dia relaxat, sense horaris que complir, he quedat amb el Josep Sole per fer una escapada i ha acceptat en fer una via que tenia en cartera, però que unes vegades per canvis d’objectius i d’altres per ocells que niuen en les reunions sempre havia quedat pendent.

Quedem a les 8 del mati  a Llinars del Valles, però vaig despistat per l’autopista i passo de llarg la sortida, quan me’n adono ja estic a Sant Celoni, bé cap problema, el truco i quedem aquí, però sorpresa, no hi ha manera de contactar.

Per sort, el Josep té inventiva i aconsegueix contactar-me i finalment ens trobem a Sant Celoni quan ja quasi tan ell com jo donàvem el dia per perdut.

Tot normal, encara que un xic més tard, però com que avui no tenim horari, endavant !!.

Pugem la tartera i seguint les fites arribem a peu de via.

La primera tirada, li toca al Josep, hem decidit triar les tirades pel mètode dels palets, una tirada força vertical i amb un parell de passatges picants, per sort la roca està sanejada i et permet tibar amb tranquil·litat.

La segona és un xic més fàcil, però molt estètica, primer supera un esperó pels seu fil per desprès travessar una placa i entrar a la reunió que està sobre un veritable balcó amb panoràmica.

La tercera és una tirada que surt en tots el comentaris de la xarxa, el flanqueig de sisè, al Josep li ha costat un xic perquè és baix, però jo amb la corda per davant he pogut eixarrancar-me i fer el pas amb un sol moviment, la resta és anar superant plaques fins la reunió.

Aquesta tirada representa el final del primer tram, ara cal caminar fins el peu del segon tram, que ens ha costat un xic trobar perquè en poc espai hi ha tres vies.

La primera tirada del segon tram , la fa el Josep, comença per un terreny amb preses arrodonides i molsoses que no dona confiança però poc a poc la roca va millorant a la vegada que es posa vertical i finalment te l’entrada a la reunió per un díedre molt marcat.

La segona és per mi la millor de la via, amb un grau assumible i amb passatges molt bonics i estètics.

La tercera, presenta al sortir de la reunió un petit contrafort que acaba en una placa d’adherència, en aquesta placa hem trobat per casualitat un burí sense plaqueta, (les ressenyes recomanen portar-ne dues, però nosaltres la segona no la hem trobat). 

Superada aquesta placa venen el passos més durs de la via, per sort ben assegurats i ja enfilem directes a la darrera reunió.

La darrera tirada no hi ha res , cal protegir-la amb flotants, però és menys difícil, nosaltres hem començat just per sobre la reunió i hem seguit el fil de l’aresta.

Una vegada al cim, cal remuntar la carena fins el cim de les agudes i baixar pel camí normal de pujada .

La via ens ha agradat encara que hem trobat que algun passatge està  forçat per cercar la dificultat , però en general molt bona via.

De baixada, hem fet l’aturada per fer la cervesa i cada un a casa seva.

J. ESTRUCH