Aquest dimecres he
quedat amb el Josep, ell acaba de passar per les “drassanes” i com que és un cul inquiet, ja comença a
picar-li tot i té mono d’escalada.
A les 8 del matí
passa a recollir-me per Esparreguera, tenim la intenció d’anar a Montserrat, però primer
volem passar pel bar Anna per esmorzar
amb els companys que trobem.
El dia no es
presenta gens bo, la meteo diu que no plourà però el fred serà intens.
Al bar trobem molts
companys i fem una bona tertúlia mentre esmorzem al mateix temps que deixem que
la temperatura pugi una mica, de fet sortim del bar ben passades les 10 del
matí.
El temps es manté
igual i comença una desbandada general, uns van a “la Facu” per cercar un lloc
arrecerat i nosaltres decidim marxar a Sant Llorens de Mongai on segons el
Meteoblue tindran unes ullades de sol, encara que amb temperatures baixes.
Mentre ens anem
acostant a la zona, veiem que l’ elecció no ha estat molt encertada, fa una
temperatura més aviat baixa, uns 6 graus i no bufa el vent , per tant les
boires segueixen enganxades a les fondalades, però que hi farem, ara ja ens hem
decidit i caldrà patir.
Una vegada allà li
proposo al Josep diferents opcions i decidim anar a la via Ribes Sabaté del
Cilindre, una via de dues tirades amb poca aproximació, una dificultat baixa i
ben assegurada, a més podem baixar fent dos rappels . Total té tots els
ingredients que el Josep necessita ara.
Una vegada al peu
de via trobem dos companys escaladors, són membres de l’exèrcit espanyol
destinats a Jaca, porten uns dies escalant per Catalunya, encara que no han
tingut gaire sort amb el temps. Pugem darrera d’ells i aprofitem per anar
canviant impressions i anècdotes de muntanya.
La primera tirada
la fem sense complicacions encara que el Josep pateix una mica de les mans a
conseqüència del fred, però res ens atura i anem fent metres. La dificultat
d’aquesta tirada no supera el cinquè grau i està molt ben assegurada amb
parabolts i algun pitó.
La segona tirada és
de les mateixes característiques, comença de forma espectacular per anar a
cercar un canvi d’aresta per continuar per un díedre i unes plaques verticals,
sempre amb molt bona roca i una dificultat com la tirada anterior de cinquè
grau.
Mentre el Josep
puja aquesta darrera tirada els companys decideixen anar a fer una altre via el
”Díedre Farreny” per tant marxen caminant a cercar els rappels d’aquesta via,
mentre nosaltres baixem per la via Cachanines situada just a la dreta nostra.
Una vegada a terra
el Josep decideix que ja en té prou per avui, no cal forçar la màquina, i
marxem sense preses, no sense haver-nos acomiadat dels companys militars que
estan al peu del díedre i preparats per començar l’ascensió.
J.ESTRUCH
J.ESTRUCH
