INUK + NORMAL DEL CAVALL

DIUMENGE, 26 DE MAIG

El fet de no poder sortir el dissabte em trasbalsa sempre tots els plantejaments i aquesta no podia ser una excepció.

El Visa i el Xavi volien anar a fer la via Olesa de la paret de l’Aeri desprès de fer-ne el re equipament (ells en són els pares) i la meva intenció era anar amb el Guillem i fer la via dels Sostres i poder fer un bon reportatge fotogràfic de la seva ascensió des d’ una altre perspectiva.

Però al arribar a la canal de pujada ens trobem amb el cartell de la prohibició que no acaba fins el proper diumenge, (això ens passa per no llegir abans les reglamentacions) . Immediatament truquem als nostres companys perquè no facin el viatge en va i decideixen canviar els plans i acompanyar-nos.

Ja que estem al camí de l’Arrel volem aprofitar per anar a una via que era el nostre objectiu fa unes setmanes i que no varem poder anar-hi per la pluja, parlo de la via Innominata al serrat de les Lluernes. Malauradament no portem la ressenya però recordo que té una dificultat de 6a i que l’ aproximació comença per unes cordes fixes, creiem que amb això en tindríem prou però no comptàvem amb la boira baixa que no ens deixa veure res, per tant anem a cegues.

Les cordes no ens costen gens de trobar, però una vegada a peu de paret , res s’assembla al que cerquem i ens decidim per una via que hi ha a la dreta del replà on estem, que resulta ser la via Inuk.

Atès que som quatre, decidim fer dues cordades, obrin camí aniran el Visa i el Xavi i darrera el Guillem i jo.

La primera tirada té una dificultat de (Ae)  amb una sortida de cinquè grau i progressivament va minvant fins a la reunió, tots la fem amb (Ao), però el Xavi, de segon,  intenta fer-la en lliure fins que se li trenca una presa i decideix deixar els invents per a un altre dia i fer com tots els mortals, “acerando que és gerundio”.

La segona comença amb un tram molt vertical, jo diria que quasi desplomat, que cal superar amb la mateixa técnica que en el primer llarg, (Ao), encara que no és tant potent com l’altre, desprès la paret perd verticalitat i et permet anar progressant amb tranquil·litat i amb una dificultat de cinquè més al principi i quart grau la resta, fins la reunió.

La tercera segueix la mateixa tònica, un començament força dur, encara que en aquesta tirada es pot fer bé en lliure, (cinquè superior), per baixar ràpidament la dificultat fins la reunió situada darrera l’ agulla i en un petit coll.

La quarta tirada no té història, 15 metres de tercer grau fins el bosc i una vegada allà en diagonal ascendent a la dreta fins arribar a la canal del cavall.

L’ escala ens ha agradat , llàstima de la pedra que és una mica crosta i es trenquen alguns cigronets, amb el pas de les cordades i una vegada neta serà una via entretinguda.

Una vegada a la canal del Cavall veiem que ens hem quedat curts i amb mono de més escalada i decidim anar a fer la Normal del Cavall, és una oportunitat única per no tenir que pujar la canal del Cavall, i el Visa, feia dies que tenia ganes de repetir-la.

Mantenim les cordades que hem fet de bon matí  i ens endinsem per aquest terreny de la nostàlgia. Llàstima que les boires no permeten al sol escalfar-nos l’ambient i passem més fred del que voldríem.

Una vegada tornem a estar tots a terra, cal baixar la canal i anar a cercar el cotxe que tenim a Santa Cecilia..

En definitiva , ens han fallat el plans inicials, però encara hem pogut aprofitar el matí força dignament. Per cert, una vegada dalt del Cavall hem pogut esbrinar la situació de la via Innominata i la propera vegada ja no tindrem excuses per a no trobar-la.

J. ESTRUCH