DIMECRES, 26 DE FEBRER
Aquesta setmana
sembla que el temps ens dóna un respir abans que no torni a empitjorar una
altre vegada el cap de setmana, inicialment volíem anar a escalar tres companys
però un petit incident domèstic ha fet que el Visa entri a drassanes de nou per
fer reparacions a les seves estructures físiques, el tindrem una temporadeta en
repòs. Company t’envio des d’ aquí un missatge d’ànims i bones vibracions.
RECUPERA’T AVIAT, COMPANY !!!.
Finalment tan sols
sortim dos, en Paco Vargas i jo.
Amb tots aquests
canvis, decidim fer quelcom més suau i ens decantem per la zona de Camarasa,
(més a prop del Pirineu, pinten bastos). Per no caminar gaire escollim el sòcol
de Mont-roig , encara que és una zona on tan sols hi he anat una vegada i no
vaig sortir-ne gaire content.
Aquesta vegada ens
decidim per la via del Jaumet , es veu més assegurada i amb millor roca que
l’anterior intent i té un grau de
dificultat interessant.
La primera tirada és
molt maca, sobretot a partir dels deu primers metres que estan una mica
trencats, la resta una vegada neta de les pedres saltarines (que encara hi ha
perquè és una via nova) serà un divertiment, la dificultat l’ hem trobat un xic
més baixa del que diu la ressenya però aquest tema és molt subjectiu, (he posat
a la ressenya els graus que creiem hem
fet).
La següent és un
canvi de reunió, és pot fer directe , però les cordes deuen fregar un munt i a
més no podrem veure al company mentre puja.
La segona és molt
curta , 25 metres i amb una dificultat de cinquè, la roca està molt sanejada
però tot i així cal mirar on t’agafes, segueix el fil d’un espero.
La tercera segueix
pel mateix fil, d’entrada un pas graduat de 6a i ben protegit per estalviar-te
una costellada a la rapissa, aquest pas agafat d’esquerra a dreta no és tan
difícil i desprès ja més fàcil fins la reunió situada darrera un petit bosc
penjat.
La quarta comença
molt maca, segueix un díedre molt marcat i divertit per desprès sortir a
l’aresta i travessant una feixa arribar a la reunió, la dificultat del primer
tram és de cinquè superior per anar baixant gradualment de dificultat fins la
reunió on hi arribes caminant.
La cinquena presenta
un petit mur, de 10/15 metres de cinquè superior, verticals i ben assegurats, a continuació cal travessar una feixa fins el
peu del següent mur , no hi ha reunió però es veu clarament on cal fer-la
perquè està al peu d’una xemeneia molt marcada.
La sisena tirada
s’endinsa per aquesta xemeneia fins un pitó , aquest tram és millor fer-ho amb
tècnica d’encastament i portar penjada la motxilla si en portem, la resta de
tirada podem progressar amb tècnica de díedre tranquil·lament, la graduació és
de cinquè superior en conjunt i el primer tram és un xic difícil d’assegurar
encara que hem pogut posar un camelot petit al principi.
La setena
personalment és la tirada més complerta de la via, d’entrada cal protegir-la
quasi tota, (tan sols hi ha un pitó a mitja tirada). El primer tram és potent i
la roca es veu regulín encara que resulta ser força bona, hem posat tres
camelots al principi i dos al final de la tirada.
La dificultat que
proposen els aperturistes aquí la trobo força encertada, la reunió està al
final del esperó però tocant el mur següent, jo he preferit allargar-la fins el
final del esperonet per poder veure al company en la seva progressió.
La vuitena és com
quasi totes les tirades, un tram vertical per sortir a una feixa i seguir
aquesta fins el proper mur que aquí resulta ser el final de la via.
La idea primera era
baixar pel ràpel que hi ha instal·lat en la primera canal però no he sabut
trobar la baixada d’aproximació i ens ha calgut baixar per la canal de baixada
que hi ha sota la paret de l’extrem .
La via ens ha agradat
força i m’ha tret el regust amarg de la darrera activitat a la paret, segur que
hi tornaré, sobretot al veure les possibilitats que dóna la paret i les línies
que està treballant la penya.
J, ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada