ELS MISTERIS DEL PEPEGALL

DIVENDRES, 03 D’ ABRIL DE 2015

Després de la sortida del dissabte passat li proposo al Visa fer una sortida de relaxació i no complicar-nos la vida en un altre “remember” potent, i aconsegueixo el meu objectiu, no per les meves qualitats de convicció si no més aviat perquè ell també té compromisos i vol tornat aviat a casa.

Aprofito l’ avinentesa per proposar-li  visitar una zona que esta agafant molta volada per la feina que fan els “galls de ponent”. Fa dues setmanes vaig anar-hi a la zona amb el Lluis després de molt de temps de no visitar-la, però la pluja va foragitar-nos ben aviat i tan sols vàrem poder fer un petit tast a la via “canto por soleares”

Avui tot i saber que segurament tindrem que fer  cua a la via, crec que és un bon moment per tornar-hi i li proposo fer la darrera via oberta pels “galls”. La via ”Els misteris del pepegall”, un projecte que pel seu recorregut sembla ser força interessant.

Arribem a les 10 del mati i ja hi ha una cordada a la paret, per sort estan en una altre via que no és la nostra, i mentre ens preparem arriba un altre cotxe amb dues cordades , una de les quals si que vol fer a la mateixa via (el Lluis i la Bego), és qüestió de no entretenir-se.

Mentre el Visa comença la primera tirada , ja els tenim a peu de paret i vindran tota la via  darrera nostre .

La primera tirada és bonica , llàstima de la terra que hi ha a les preses, ben assegurada i amb un pas fort just abans d’ entrar a la reunió, el Visa ha fet un intent de forçar-lo en lliure però ha acabat agafant-se, jo al meu torn també he provat de pujar per la dreta de l’ assegurança, però no he pogut forçar-lo i veient que tornava  a patinar i que no podia tibar d ’un bidit que hi ha a la dreta de l’ assegurança, he fet el mateix, per sort les assegurances en aquest punt estan molt properes.

La segona és un “plaisir” de tirada, amb un grau còmode i ben assegurada, vaja, una tirada per a crear addicció.

La tercera és una caminada pel bosc i anar a cercar la mateixa reunió de la cordada que ja hi ha a la paret fent la via “Lo Nick gall lastir” on coincidim amb la cordada però no ens molestem perquè tornem a desviar-nos a la dreta.

La quarta tirada és molt semblant a la segona, amb la mateixa dificultat i la mateixa tònica de tirada, bonica, ben assegurada i placa per a gaudir-la.

La quinta tirada és la segona tirada amb compromís, (avui li han tocat les dues tirades picants al Visa). Comença per un mur vertical fins que a mitja tirada inicia un flanqueig a la dreta per anar a cercar un diedre situat un metres més enllà per seguir-lo fins quasi el final i deixar-lo per entrar a la reunió en una petita feixa. El primer tram de la tirada la roca presenta l’ aspecte de compacte, tot i que al Visa se li ha trencat una presa de peu, per sort tenia les mans molt ben agafades.

Passat el flanqueig la roca empitjora d ’aspecte i sembla trencada , fa soroll de buit , no s’ ha trencat res però fan mal rotllo alguna de les pedres de les cal tibar. Em trobat aquesta tirada amb més compromís que la primera, el passatge difícil és mes llarg que a la primera tirada on tan sols hi ha un pas.

La sisena tirada torna a ser divertida i plaent, puja en lleugera diagonal a la dreta per anar a cercar el cim de l’ agulla, és molt llarga.

La reunió la he fet en el darrer parabolt de la paret ( hi ha el rastre d ’un altre parabolt trencat al costat de l’ actual), just abans de sortir  de la placa i la he reforçar amb un camelot,  així podia fer fotos de tota la tirada, mentre que si feia la reunió normal (ja fora de la placa i a l’ aresta cimera)  no podia veure res.

L ’últim ressalt l ’hem allargat fins que hem arribat a l’ arbre del ràpel on hem coincidit amb uns companys que feien la via Olga Frontera, baixant junts el ràpel i la tartera.

Una vegada al cotxe i atès que no puc convèncer al Visa de fer una altre via, marxem a ofegar les penes amb una  cervesa i unes braves, que és la millor manera d’ ofegar-les.

M’ ha semblat una via “plaisir”, molt maca i sense compromís, hem portat l’ artilleria com deia la ressenya, però tan sols l’ hem passejat.

J. ESTRUCH