VIA ESMOLET

DIMECRES, 29 DE MARÇ

Aquesta setmana el Josep no pot sortir i he trucat al Paco del que fa molt temps que  no tinc noticies, el resultat sortim per anar a una zona on no hi he escalat mai però en la que  tinc alguna via en cartera de pendents .

Per conèixer una zona millor anar a lo segur i farem les provatures en unes vies força noves  i amb l’aproximació i el descens fàcil.

Volem visitar la serra de la Pessonada i més concretament les darreres vies obertes pel Remi i el Luichy respectivament.

Primera parada a Pobla de Segur per esmorzar, i casualitats de la vida, al creuar la carretera veiem al Luichy i anem tots a esmorzar.

Entre mossegada i mossegada, ens diu que la millor via de les dues és la del Remi o sigui que ja hem decidit per quina començarem i si en tenim més ganes seguirem per l’altre.

L’aproximació és curta i plaent amb el camí molt marcat, encara que el tram final, costerut.

Aviat veiem el lloc on cal deixar-lo i anar per sota la cinglera fins el peu de via, primer esbrinem per on comença la via del Luichy i pocs metres més lluny la del Remi, Esmolet.

La primera tirada no és molt difícil tan sols hi ha un pas (segons la ressenya de cinquè superior) que ha calgut posar un peu a una cinta, cal aixecar tan el peu que m’ha resultat impossible (ja no tinc vint anys i és nota en l’agilitat, je je). La roca en aquesta tirada és acceptable.

La segona comença suau però a partir de la meitat es complica, primer un pas a la dreta tot estrany seguit d’una placa molt vertical i per acabar una entrada a la reunió de les que fan por.

La tercera , estic d’acord amb els comentaris que hi ha per la xarxa un tram inicial on no sap on agafar-te per desprès entrar en un terreny de roca bona i més fàcil fins la reunió.

La quarta, aquí me la ha jugat el Paco, s’ha saltat la cinquena reunió i a fet la tirada fins el cim, je, je és un acaparador de metres !!!. Els primers metres caminant, quan comença a posar-se dret hem entrat per la dreta de l’assegurança  i per una vira fins la teòrica reunió, aquí hi ha el tram més complicat de la via, sobretot per mi al tenir que recuperar el material, unes pedres que hi ha encaixades sobre el pas es mouen totes i tibar d’elles per ajupir-te i recuperar la baga ha estat complicat, desprès navegació fins arribar al cim.

No se si esta sempre igual o ha estat per culpa de la pluja d’aquests dies però hem trobat molta pedra soldada amb terra que es movia.

A la vista del que ha resultat aquesta via hem decidit anar a dinar , ja hem fet la nostra dosi d’adrenalina per aquesta setmana.
En resum, la via no és de consum massiu, hem portat els flotants a passejar per què no hem posat cap, L'entorn és molt bonic i tranquil. Una matinal tranquil·la .

J. ESTRUCH