DIMECRES, 20 DE
SETEMBRE
Aquesta setmana no he
pogut pensar en cap objectiu i ho deixo en mans del meu company escollir un
objectiu.
He quedat amb el
Josep Solé amb qui no he coincidit des de que varem tornar d’Anso.
Les propostes que em
fa les trobo encertades i ens decantem per la via Pensionistes al Mont-roig.
Sortim com sempre a
les set del mati, encara que sense preses. Com que sabem que el bar Sport està
tancat els dimecres decidim pujar per Agramunt on ens aturem per esmorzar.
D’allà directes al pàrquing
que hi ha més proper a la paret. D’aquí ens cal fer una aproximació de mitja
hora per arribar a peu de via.
El Josep es demana la
primera tirada i jo no li faig escarafalls, (ell ho ha decidit) Aquesta primera
tirada el fa bufar de valent, sobretot el primer tram on demana una bona dosi
de contorsionisme per superar-la dignament. Passat aquest primer tram la tirada
és vertical però més franca.
De totes maneres jo
també l’he patida perquè volem pujar amb motxilla i deu ni dor el que pateixes.
La segona tirada ,
presenta dues parts, una primera d’uns trenta metres caminant fins a trobar l’espàrrec
d’un parabolt al peu d’una fissura, (suposo que a algú li molestava veure un
parabolt a peu de terra i ha fet neteja)
La segona part d’uns
quaranta metres comença per una fissura díedre amb un parabolt a uns cinc
metres del terra, superat aquest cal seguir la fissura fins arribar a un
sostret on hi havia un pitó, dic havia perquè he passat una baga exprés per ell
i al tibar per veure la resistència he sortit disparat fins a uns centímetres
del terra, (una caiguda tonta sense conseqüències) però que ha deixat la tirada sense aquesta
protecció.
Recuperat de l’ensurt
he tornat a pujar i en lloc del pitó he posat un micro just al costat. La resta
de tirada bé encara que amb les assegurances un pel allunyades o així m’ha
semblat desprès de l’ensurt.
La reunió en una gran
feixa.
La tercera tirada cal
anar uns metres a l’esquerra per agafar un díedre poc marcat que puja fins una
zona desplomada, aquí cal flanquejar a l’esquerra fins a trobar la debilitat de
la paret i superar la zona desplomada. La reunió en un mirador privilegiat .
La quarta torna a
tocar-me, la primera assegurança de la tirada està “en casa dios” i tinc que mirar-m’ho
dues vegades abans no em decideixo a fer el flanqueig. La resta de tirada no te
desperdici , una combinació de lliure i artificial amb passatges molt llargs i
alguna pesa de museu on cal penjar-se .
Una vegada al cim, és
una passejada tornar al cotxe i directes a Cal Pere de Camarasa per fer la
cervesa de rigor.
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada