INTEGRAL A L'AGULLA DEL BISBE

DIUMENGE, 01 DE JULIOL

Fa molt temps que la tenia en cartera, però cada  vegada que feia la  proposta  el personal semblava no escoltar-la i per un tema o altre , sempre quedava  penjada.

Per fi, (tot i que no és la millor època per anar-hi) aquesta setmana he trobat company per anar-hi.

Cercava company per sortir diumenge i el Pere va donar-me l’okey, per si fos poc vindrà amb el Sergi i de rebot s’ha apuntat el meu fill Guillem.

Vaja , que de no trobar a ningú, avui serem quatre i tan el Pere com jo portarem un “mono” per fer les tirades difícils.(tot un luxe).

Sortim a les set del mati i sobre les 9, 30 ja estem a la zona de picnic que hi ha sota la paret per controlar el tema i esmorzar.

La nostra intenció és fer la via Gestos indigestos, però degut a les circumstancies acabarem fent un combinat que agosaradament en batejat amb el nom de Integral al Bisbe, (segur que més d’una cordada ha fet aquesta combinació, però no he trobat referències a la xarxa i m’he atrevit a batejar-la) (Si ja te nom, no tinc cap problema en canviar-ho)

Abans d’arribar a peu de via, ja veiem que no és una via de consum massiu, mes aviat tot el contrari, no hi ha camí, i per intuïció comencem l’aproximació al peu de via on arribem plens de punxades.

Ens repartim en dues cordades independents, en Pere i en Sergi davant i el Guillem i jo els seguirem com puguem.

La primera tirada ja ens dona una bona sorpresa, en Sergi encara no ha xapat la primera assegurança i se li trenca una presa , fent una caiguda de factor 2 , per sort en Pere estava ben assegurat en un espit i l’aturat aviat, sinó tots dos cauen per sota la rapissa i es podien haver fet mal.

Passat l’ensurt , seguim amb l’escalada. La primera tirada ja t’ensenya les dents, un sis a “peleon” , sobretot si no estàs avesat a la roca.

La segona tirada em toca a mi, uuff !!!. Sort que la roca millora molt, però és dur de veritat, vertical i els camelots comencen a funcionar a tot drap. A la part final cal superar una sabina molt emprenyadora i per arribar a la reunió una veritable selva, (definitivament , no hi passa gaire gent per aquí!!)

La tercera, un relax en comparació amb les tirades anteriors, mentre nosaltres fem aquesta tirada per l’altre costat de l’agulla , la primera cordada ja baixa en ràpel.

A la quarta reunió, una vegada fet el ràpel, el Guillem i el Sergi , ens deixen fent un ràpel fins el terra, el primer amb un atac de gastroenteritis que arrastra de fa dies i el Sergi perquè li fa mal la ma de la caiguda.

Ens em quedat sense “monos” però nosaltres decidim seguir. La següent tirada , completament neta ens deixa al collet del “sacrista” i aprofitem per pujar-lo , a més de donar una ullada al darrer tram de via que ens queda.

Com que ja tenim la mosca darrera l’orella per la caiguda del Sergi, veiem molt compromesa la tirada amb poques assegurances i al tram d’artificial es veuen el burils però no veiem plaquetes, vaja, que tan sols hi veiem problemes i decidim escaquejar-nos i anar a buscar la original, (no sabem si es pot fer, però creiem que és factible) amb un flanqueig horitzontal a la dreta travessem tota una llastra en encastament fàcil, però expo , i anem a sortir just sobre la segona reunió de la via original.

Aquí enllacem amb aquesta via i la seguim, la primera tirada, un díedre completament net que es deixa protegir be i en acabar aquest, una llarga travessia a l’esquerra fins la canal .

La següent tirada , uuff !!!, sembla que darrerament tots els encastaments estrets em toquen a mi, la tirada em fa suar de valent, molt vertical i dura, que hem pogut solventar amb algun A0 i un pas d’estrep. Per sort els flotant entren molt bé. Aquesta tirada ens deixa en un collet.

La següent és més fàcil, cal seguir el fil de l’aresta , però hi ha un punt que amb un canvi d’aresta et deixa descol·locat , per sort és tan sols un pas i ja fàcil fins el cim.

La baixada la solventem amb tres ràpels i directes al cotxe, no sense abans passar per un calvari de punxades.

Mentre ens refresquem a la font, fem safareig amb les persones que viuen a la casa  que hi ha davant la font i l’home ens diu que som el que fem 10 o dotze que veu pujar. Nosaltres li preguntem si aquest any? I ell ha respòs que no , que és des de que es va obrir la via, que al principi si que veia molta gent, però darrerament no gaire gent  s’hi aventura.

Molt bona escalada, encara que crec que per gaudir-la a tope , caldria estar més avesat a escalar amb aquest tipus de roca.

Hem passat més calor de la que ens esperàvem , però el sacrifici s’ho val. És un racó molt bonic i amb molta roca.

J. ESTRUCH