DIJOUS, 27 DE FEBRER
No es gens habitual que
pugui sortir dos dies entre setmana però aquesta vegada he pogut fer-ho i cal
aprofitar-ho.
Ahir varem quedar amb
l’Isabel per pujar a Berga i fer un parell de vies que tinc pendents a la
solana de Berga. Son vies de caire esportiu però son llargues i ben
assegurades. L’Isabel ja n’ha fet una però no l’importa repetir-la.
La primera aturada la
fem al Rosal per agafar forces i esperar que marxi la boira que està enganxada
a Queralt amb un aspecte poc encoratxador.
Desprès d’esmorzar,
tot i que encara veiem la boira enganxada decidim pujar-hi i acabar de decidir
– in situ-. De totes maneres farem quelcom perquè portem ressenyes de Malanyeu
per si fos el cas.
Aparcats a Fumanya,
veiem que la boira comença a esvair-se i ens preparem per fer la curta
aproximació.
La primera via que
escollim és la Elia, és la via que l’ Isabel ja ha fet i em deixa la primera
tirada, ufff !!! per començar no esta malament, no sé si és per la roca, el
fred o que, però em costa fer-la i la sensació de la roca no acaba de
satisfer-me. El primer tram de tirada és difícil i el darrer abans d’entrar a
la reunió també, per sort ben assegurada però amb passatges obligats.
La segona comença amb
un flanqueig a l’esquerra molt aeri i difícil per a la gent baixeta, desprès la
paret per verticalitat i és més fàcil.
La tercera és més
fàcil, la ressenya assenyala un pas de cinquè superior però no l’ he trobat.
Faig reunió en un tram on l’ aresta es posa plana i sembla que s’acaba, però
no.
Per evitar els arbres
els aperturistes han posat un clau més endavant que cal agafar-lo de baixada i
rodejar el bosc per sota, desprès enfilar-se per l’ aresta fins arribar al cim on trobarem un banc (un
autèntic banc de jardí). La reunió està passat el banc on hi ha unes cordes que
serveixen per arribar al ràpel. (La corda de la dreta , estàtica , ajuda a
baixar per darrera l’agulla per la canal que separa la paret de la zona d’escalada
esportiva, La Muralla. La de l’esquerra arriba fins el ràpel uns cinc metres
més endavant )
Tres ràpels que es
poden fer amb una sola corda ens deixa al terra, però tinc dubtes de si fer la
segona via, aquesta no m’ha fet gaire el pes. Per sort decidim que si la farem.
La via Super Amics,
no te res a veure amb la que hem fet, és molt més bonica, mantinguda i
estètica. Ho te tot i no crec que sigui la darrera visita que hi faré.
La primera tirada, un
xic molsosa, però bonica, amb un passatge clarament més difícil que la resta,
la reunió esta situada a l’extrem d’una rapissa i la fa un xic incomoda.
La segona tirada, una
meravella , excepte el segon parabolt que m’he agafat per arribar a una
bavaresa, la resta molt bonic i mantingut, aquí m’he quedat sense bagues exprés
i he fet el flanqueig final mirant els parabolts i sense passar-los, (cal
portar tretze o més cintes).
La tercera tirada,
m’ha costat més que la segona, hi ha un passatge al principi de tirada amb molt
poca presa de peu i la fissura t’obliga a tibar de costat. El tram final de la
tirada sembla molt difícil però estudiant el terreny surt molt bé.
Aquesta tirada surt
directament al banc, per tant tan sols cal flanquejar fins el ràpels i directes
al terra.
La línea de ràpels
segueix quasi tota la via “Xavi de Borreda” que te bona pinta, sobretot
l’última tirada, però per avui ja en tenim prou i optem per tornar al Rosal per
fer una bona cervesa.
J. ESTRUCH
Unes vies ben maques, la Èlia a nosaltres també ens va agafar amb molt de fred a la primera tirada, però la vaig trobar prou interessant malgrat els rostolls
ResponElimina