DIJOUS, 13 DE JULIOL
Dia atípic per mi, sortir el dijous quan normalment treballo és
tot un luxe,. Aquesta setmana he treballat el dimarts i com que la norma
establerta per l’empresa és la de no acumular hores ni pagar hores extres,
estic en la tessitura de fer festa un dels dies en que treballo i he escollit
el dijous.
A condicionat el tema
també la trucada del Jordi dient que tenia festa el dijous i podíem sortir a
escalar.
Posar-nos d’acord amb
el objectiu no ha estat gens difícil, tots dos tenim una via a la llista de
pendents i que encaixa amb les necessitats actuals de ombra i frescor, tan sols
te un problema, cal fer molts i molts quilometres per anar-hi.
El nostre objectiu,
la via Sala Bobo al pic del Barbet, però ens cal anar i tornar amb el dia per
tant caldrà matinar.
Surto de casa a les
3, 30 per anar a Sant Cugat on he quedat amb el Jordi i d’allà directes fins el
refugi de Cortalets on arribem a les 9 del matí, sobretot per culpa de la pista
que cal fer per arribar-hi, un trajecte de 21 quilometres que poc a poc va
anant de mal en pitjor fins arribar als darrers cinc quilometres que son
nefastos.
Desprès de passar pel
refugi per esmorzar i saludar al guarda, emprenem la marxa d’aproximació fins
el peu de via, en arribar a la morrena de l’antiga gelera veiem la paret amb
tota la seva immensitat i una congesta de neu que ens barra el camí.
Hem pujat a peu de
paret per la part més factible fins la rimaia però com que no sabem exactament
per on comença la via ens a calgut seguir la rimaia amunt hi avall per
controlar el lloc fins que per sort hem trobat “el pitó” del que parlen les
ressenyes , quasi per sota del nivell de la rimaia (encara queda neu amb
ganes!!).
Fent equilibris per
no perdre material pels forats de la rimaia mentre ens preparem el material,
comencem l’escalada a les 10, 15 hores i amb una temperatura força bona.
Encara que el guarda
ens ha parlat d’una nova via equipada amb parabolts ajust a l’esquerra de la clàssica,
nosaltres estem decidits a seguir la via original.
La primera
tirada esta neta i puja amb diagonal a
l’esquerra fins trobar una feixa hem posat un micro però la roca no dona gaires
possibilitats de posar-hi coses.
La segona canvia
l’orientació i puja en diagonal però aquesta vegada a la dreta fins arribar a
una segona feixa , aquesta molt evident , perquè és l’inicií del díedres
central. La reunió és de dos parabolts i un pitó original de la via. Sobre de
la reunió un seguit de parabolts ressegueixen la placa esquerra del díedre , la
temptació de seguir-los és forta i llaminera però hem vingut amb un altre
objectiu. En aquesta tirada he trobat un pitó nou (no ressenyat en cap
ressenya) i he col·locat un micro.
La tercera és la
primera de díedre, amb una progressió molt plaent fins la reunió, hi ha força
material i no hem posat res.
La quarta tirada, és
la tirada de la via, esta molt assegurada, més del que diuen les ressenyes,
nosaltres portem 12 cintes hi he deixat varis claus sense passar. El primer
tram és molt bonic i difícil, la resta baixa un xic la dificultat però augmenta
el grau d’exposició perquè les assegurances estan més lluny , en conjunt una
tirada mantinguda.
La cinquena tirada ,
una vegada superat el gran díedre puja per plaques amb tendència a l’esquerra
per anar a cercar la canal que baixa de la cova. D’aquí surt la variant de
sortida directa que es veu molt bonica, però recordant el nostre objectiu
seguim amunt.
La sisena és la
pitjor tirada de totes, teòricament hi ha dos claus però no tan sols he vist un , cal anar en compte amb la roca
que no és gaire bona. La reunió de dos pitons , just a l’entrada de la cova.
La setena presenta un
flanqueig descendent a la dreta per anar a cercar una feixa herbosa, amb uns
passatges de descens estranys però ben assegurats. En aquesta tirada no hi ha
reunió i cal muntar-la on cada un vol. Nosaltres l’hem fet sobre el fil d’una
aresta poc definida per tal de veure la progressió del segon de corda i no
tenir que cridar molt.
La vuitena tirada i
última hem sortit de la reunió en diagonal a la dreta fins el començament d’un
díedre molt marcat i molt còmode de superar que amb 60 metres justos ens ha
deixat al cim.
Mentre anàvem pujant
ens hem plantejat la possibilitat de baixar pel Canigó però ara que estem al
cim veiem el camí que cal fer per anar-hi i les boires que comencen a entrar
que decidim baixar pel camí normal directes al refugi.
Mentre baixem i just
passat el coll ha començat a entrar la boira i hem fet el Camí de baixada
embolcallats d’una capa espessa. Hem tingut una bona pensada, perquè des del
Canigó ens hauria agafat el toro i no haguéssim pogut fer cap foto de la paret
com era la nostra intenció.
Al refugi , una bona
cervesa i ens acomiadem dels guardes i carretera i manta cap a casa on no hem
arribat fins les 19 hores
J. ESTRUCH
