VILLAVERDE Terradets

DIMECRES, 12 DE SETEMBRE DE 2012

Després d’una Diada memorable, avui hem decidit amb el Josep anar a liquidar un compte pendent (no ens agrada tenir projectes a mitges), ara fa tres mesos varem intentar fer la via Villaverde de Terradets i ens baixarem de la segona tirada capcots per la dificultat i la mullena que hi havia.

Per anar ben tranquils, sortim d’Esparreguera a les set del matí i no ens aturem fins el bar Sport de Bellcaire, punt on normalment ens aturem per esmorzar. D’allà fins la font de la Figuera, ens queda ½ hora de camí.

A les 10 estem sota la primera tirada de la via i el Josep comença, com és natural, la fa sense despentinar-se. Aquesta tirada que ja coneixem, té una dificultat de cinquè grau, amb poques assegurances i bastant difícil de protegir, però el fet de conèixer-la facilita la tasca i no ens costa gens fer-la, un bon toc de moral pel que vindrà.

                                         

La segona em toca a mi, i és una de les tirades “coco” de la via, el flanqueig a l’esquerra inicial resulta bastant fàcil de superar, ara estic en un petit replà i sobre meu hi ha un mur molt vertical per on tinc que pujar, els primers metres són factibles, fins trobar un pitó amb un maillon (signe inequívoc que d’aquest lloc ja ha baixat algú), per sobre hi ha una placa molt llisa que m’obliga a fer un pas d’ungla i continuar amb lliure molt difícil fins un parabolt situat sota el sostre. Una vegada allà, flanqueig a la dreta fins una rapissa, aquí veig  a uns deu metres per sobre i a l’esquerra la reunió i dos a la dreta un pitó. Donat que vinc d’un flanqueig horitzontal a la dreta, no passo l’assegurança del pitó per evitar fregaments de corda i enfilo placa amunt per un terreny molt difícil. Si patino aquí faré un pèndul de més de deu metres i això em posa a cent; per fi, puc aturar-me i posar un camelot, assegurant així la resta de flanqueig fins la reunió.

   

Aquesta tirada està graduada de cinquè superior però pel seu grau d’exposició crec que és bastant més. Per cert, tot fent el flanqueig final vaig cridar al Josep que deixes corda fluixa perquè el fregament era molt fort i vaig tenir un flaix de memòria retrospectiva (l’altre vegada que vaig fer la via, fa molts anys, vaig patir la mateixa situació i al mateix lloc,-trampes de la memòria-).

Al recuperar la corda veig com l’ungla i material complementari surt disparat a peu de via, he fet una errada d’aprenent, amb el neguit no he passat la corda i ara aquest material està a terra. El Josep des de la primera tirada decideix baixar a buscar-lo, no sigui que més amunt el trobem a faltar, rapela fins el peu de via i jo des de la segona reunió l’asseguro directament les dues tirades.

El Josep aconsegueix fer la tirada sense el pas d’ungla i coincideix amb mi en el grau de dificultat i la perillositat del tram.

La tercera i quarta tirada són de tràmit amb una dificultat de quart grau i amb possibilitats de reforçar les assegurances molt fàcilment.

La cinquena  tirada li toca al Josep i es torna a complicar el tema, una placa compacta  que cal flanquejar a la dreta fins col·locar-te sota una sabina i  cal superar-la per una fissura amb bavaresa que té la seva dificultat sobretot al començar, la reunió està una vegada superada la sabina. La dificultat és de cinquè però molt tècnic i tan sols hi ha quatre assegurances per un tram de 25 metres.

Ja d’entrada hem quedat amb el Josep que les tirades difícils ens les partiríem i ell vol fer la sisena, per tant, la següent torna a tocar-li.

Aquesta tirada és l’estrella de la via, a la seva part final hi ha la molt famosa “placa charter” deu el seu nom al nombre de “vols” que la gent fa per superar-la. Graduada de sisè (segons les ressenyes) comença amb un tram vertical de placa i als pocs metres es desvia a la dreta par agafar un simulacre de canal que s’inclina a l’esquerra fins un petit sostre. Aquest tram té una dificultat de cinquè més, però a la meitat té un flanqueig a la dreta molt fi, que crec que és més difícil. El tram final, abans del sostre manté la dificultat amb l’agreujant que cal assegurar-lo, el parabolt que hi ha, està trencat. Una vegada a la placa charter, el primer tram és factible, però sortir de la segona assegurança fins la reunió és extremadament difícil i ens cal fer un altre pas d’ungla, això sí, amb el culet ben apretadet, perquè aquesta no queda gaire ben posada. Una vegada allà, dues passes de bavaresa de sendes llastres ens permeten arribar a terreny més franc i a la reunió. Jo darrera el Josep, pujo lleuger, però al pas d’ungla, al contrari que ell, sí que tinc que fer la marranada, però es que no veig la manera de passar sense fer una volada.

                                           

La setena, és per mi la millor tirada de tota la via, les tirades difícils m’han agradat però em faltava fer una lletra més de grau per a gaudir-les plenament, però aquesta és impressionant, una placa mantinguda de cinquè, (i si et desvies una mica, pot ser una mica més), amb les assegurances justes, (hi ha 4 parabolts en 35 metres) que et permeten anar navegant per la paret i amb  roca de primera. En definitiva una tirada deu.

                               

La darrera tirada, torna fer-la el Josep, són 10 metres que semblen la torna de la via, però el pas d’entrada et porta a la realitat, cal tibar de valent, superat aquest pas , la dificultat baixa i arribes a la falsa feixa.

La via ens ha costat quatre hores i mitja, plenes d’intensitat i bones sensacions, marxem a casa ben contents.

J. ESTRUCH