INVASIÓ SIBERIANA + SILENCI

DISSABTE, 4 DE MAIG

Un dissabte més sortim el Guillem i jo sols, el Visa té compromisos per atendre, per tant escollim una zona on calgui fer una aproximació llarga.

Jo fa força temps que tinc il·lusió per tornar a la zona de la serra de Corones, però la mitja hora llarga d’aproximació en pujada, que hi ha, m’ha fet no proposar-ho abans.

Avui és el dia perfecte per anar-hi, el sol no escalfarà gaire i no hi ha risc de pluja, al menys al matí. Li proposo al Guillem anar a fer la via Invasió Siberiana, una via oberta no fa gaire temps a la paret de l’observatori. Jo ja conec la zona perquè he fet la via Silenci que està just a la seva dreta i em va agradar molt.

Sortim d’Esparreguera a les vuit i ens aturem al bar Sport de Bellcaire d’Urgell per esmorzar, les tradicions no es poden perdre!!.

Mentre esmorzem arriben al bar d’altres companys que també volen pujar fins a les parets d’Ager, però ells porten la intenció d’anar a la zona de Cap de Ras.

Sortim sense preses i a les 10, 45 estem aparcats a la pista de Montrebei, com era d’esperar no hi ha ningú per la zona, estem completament sols.

L’aproximació se’ns fa més curta del que jo recordava, hem trigat uns 30 minuts en arribar a peu de paret, ara tan sols resta preparar-nos i començar a escalar.

El Guillem mira la ressenya i diu que comenci jo, ell vol fer les tirades de tibar,  jo encantat,- tinc un mono que em treu a passejar-.

La primera tirada no té història, és suau, ben assegurada i amb una dificultat de cinquè, en definitiva una tirada per no patir gens.

La segona, recordo de la via Silenci, és una senyora placa, força difícil, si la via Silenci puja per una fissura, aquesta agafa les planxes de l’esquerra en diagonal ascendent fins la feixa.

El primer tram és difícil i vertical però es deixa fer bé, però a mitja tirada el tema es complica i cal forçar la màquina de l’equilibri per superar un tram molt vertical i quasi sense preses, és el tram de (6b), desprès el tema afluixa però ja tens els braços tocats i cal anar en compte. El Guillem l’ha tret neta , però a mi m’ha calgut fer un descans abans del tram difícil.

La tercera és de tràmit, bé, això creia jo, però no és tan fàcil com sembla, primer cal fer un canvi de reunió caminant per continuar per dos petits murs que separen les dues feixes, el primer ressenyat de 6a , no l’he trobat tan difícil però el segon, ja m’ha costat més, crec que a les ressenyes tenen el grau canviat.

La quarta tirada torna a tocar-li al Guillem, partint de la mateixa reunió de la via Silenci s’endinsa en diagonal a l’esquerra per la gran placa final de la paret, recordo que aquesta placa era molt bona i per a gaudir-ne al màxim, el Guillem puja sense problemes i jo al darrera la gaudeixo d’allò més, cal dir en honor a la veritat que és més mantinguda que la seva veïna.

A les 13, 30 estem tots dos al cim i comencem a baixar per la tartera, mentre baixem i una vegada a l’altura del contrafort d’entrada li proposo al Guillem, ja que som aquí dalt, de fer la via Silenci i sense dubtar-ho gens ni mica, ja estem altre vegada a peu de paret

La primera torno a fer-la jo, sense problemes encara que hi ha un pas un xic més difícil que la resta, però es fa bé.

La segona la fa el Guillem, ja d’entrada li costa posar-se en situació a la fissura, i una vegada situat, li suposa un gran esforç superar el bloc que hi ha a mitja tirada però aconsegueix treure-la neta. Al darrera pujo jo i no em costa gaire, el que fa anar de primer o no, fa que les coses canviïn . Cal dir que aquesta tirada el pas difícil és més concentrat que no pas l’altre via i encara que a la ressenya li donen (6a+) crec que és tant o més difícil que la seva veïna, per nosaltres és  un (6b) consistent.

La tercera, té la mateixa tònica que la seva veïna encara que una mica més suau, amb un parell de passatges exposats i una passejada per la feixa

La quarta tirada, torna a tocar-li al Guillem però em deixa els honors, ell ha quedat “content” amb la segona tirada i vol recuperar-se de braços

La primera meitat és força factible si vas llegint la roca i és en el seu darrer tram que la cosa es complica, una placa molt fina dóna pas  a un passatge on cal esforçar-se de valent per superar un petit sostre i d’allà ja fins el cim.

A les 15,30, estem tots dos al cim i tornem a baixar per la tartera, aquesta vegada, ja fins el cotxe.

Cal dir que les dues vies estan ben assegurades, nosaltres hem portat un joc de micros i ni tan sols els hem tocat. En definitiva dues molt bones vies, recomanables al 100%, la primera un xic més mantinguda que la segona.

J. ESTRUCH