VIA ALBA... OI?

DIMECRES, 29 DE GENER

Avui no tenim clar el temps que farà, encara que segons els Meteoblue al matí serà bo per anar-se empitjorant per la tarda.

M’he assabentat que podia fer festa el dimarts per la tarda i al trucar al Josep, aquest ja havia fet plans per dimecres així que tan sols sortirem el Guillem i jo. Tot i que el Guillem té que tornar aviat a casa, per tant cal escollir un lloc proper i ràpid.

Aprofitant que encara no hi ha restriccions li proposo anar al Serrat del Monjos, ell no hi ha escalat mai i l’aproximació és curta.

Hem decidit fer la via Alba... oi? És molt llarga però amb grau assequible, el que ens permetrà anar per feina. Desprès d’esmorzar a Ca l’Anna amb els companys ens aproximem a la paret i a les 11 ja estem preparats per començar.

Les tirades sembla que es presentin be, la primera és la més difícil en lliure i la farà el Guillem, (és el meu mono particular) i la segona, on cal tenir una mica de tècnica en artificial la faré jo que soc un gat vell (per l’edat).

La primera tirada és força difícil i molt aconseguida, amb les assegurances justes i algun passatge picant, vaja, per gaudir-la. La dificultat és de 6a.

La segona és curta, 15 metres, un díedre difícil i amb roca no gaire bona, he vist ressenyes que diuen 6a i d’altres cinquè superior  i a continuació tres passos d’artificial en desplom equipat. La sortida és estranya però no gaire difícil.

La tercera va per una placa negre amb molt bona presa, els primers metres verticals per ajeure’s ràpidament . Els primers metres amb una dificultat de quart grau i la resta tercer fins la reunió.

La quarta tirada és maca però estranya, presenta un díedre on la paret de l’esquerra és molt compacte però la de la dreta és terrosa i trencada, cal mirar on poses els peus. La graduació és de cinquè més i 25 metres de recorregut.

La cinquena no té història, 60 metres per terreny trencat fins la feixa i una dificultat màxima de quart grau per l’exposició i la roca.

La sisena, és un “pateo” fins agafar l’esperó superior, per trobar la segona part cal seguir un camí marcat per una esllavissada  a l’esquerra d’una canal d’herbes molt marcada.

La setena és fàcil, amb una dificultat de quart grau, el difícil de la tirada és esbrinar per on puja, no hi ha cap assegurança fins a 10 metres del terra i és difícil de veure, per tant, intuïció i amunt. La reunió cal muntar-la en un arbre.

La vuitena segueix el mateix patró, cal mirar on hi ha assegurances i tan sols se`n veu una a uns 20 metres del terra, (desprès n’ hem tribat dues abans , però no es veuen). El passatge més difícil de la tirada és de cinquè superior i està just on hi ha el parabolt que es veu des de la reunió. La tirada té 45 metres i cal fer-la en un arbre, no hi ha res instal·lat.

La novena té un pas de cinquè i la resta va baixant gradualment de dificultat, la reunió està a l’altre vessant d’esperó i cal passar per una roca amb un forat. Teòricament no hi ha res però he trobat un pont de roca fet i he pogut reforçar-la amb un camelot del 2.

Aquí ens hem liat un xic, primer volíem baixar per la via Estereotip però he vist que s’acostava una turmenta i no tenia clar si trobaria des de dalt la línea de ràpels i hem decidit pujar fins el cim i fer la baixada que recomana el llibre de Montserrat Sud.

Hem caminat pel bosc fins trobar un esperó compacte,(la roca de sobre la reunió sembla caure a bocinets), i hem fet una tirada de 60 metres fins  el cim (de fet la tirada feia 70 metres perquè hem sortit amb escalada acoblada un bon tram). El Guillem ha pogut posar una llaçada a un arbre i un camelot en tot el recorregut.

Una vegada al cim cal seguir la cresta cimera fins el camí de les bateries i baixar pel camí de les faixades fins a peu de via. Les primeres espurnes de pluja han fet que accelerem el pas i en una hora hem arribar al cotxe que teníem aparcat a Collbató.

Han estat quatre hores d’escalada  i una de retorn. Una bona sortida per fer metres, dificultat suau, ben assegurada i  amb un grau de compromís baix. 

J. ESTRUCH