DIRECTA ESTEL

DIUMENGE 31 D’AGOST

Últims dies de vacances per part meva, però el Lluis encara no les ha començat, i aprofitant aquest impàs entre que ell marxa i jo torno, decidim fer una escapada a una zona que no he visitat mai, la Gallina Pelada de la serra d’Ensija.

El Lluis ja la coneix, però com que té poca memòria, encara que repeteixi la via sempre sembla que la faci de nou.

Li proposo fer la clàssica de les clàssiques de la paret, la via Directa Estel.

Sense tenir que matinar gaire ens presentem a les 10 del matí just al peu de paret, en el poc recorregut que hem fet entre el cotxe i el peu de via hem localitzat  uns quants rovellons, que no hem tocat, a l’espera de recollir-los a la baixada, això promet!!.

La primera tirada li toca al Lluis i aquí se’n adona que no ha fet la via, van marxar a la dreta a mitja tirada i van acabar per fer la via de la dreta, per tant tot serà nou per ell.

Aquesta tirada presenta un parell de passatges compromesos, sobretot si no estat avesat al tipus de roca, hi ha una reunió inter mitja que no hem fet.

La segona presenta un dels trams difícils de la via, comença fàcil fins sota un petit desplom que cal superar i just per sobre cal flanquejar a l’esquerra amb uns moviments força fins, superat aquest tram cal progressar per un díedre fins que aquest s’acaba sota un sostre descompost i cal tornar a la dreta per entrar a la reunió, aquesta tirada és molt estètica i surten les millors fotos de la via.

La tercera també és forta però aquesta l’he trobat forta per la continuïtat, comença amb lleugera diagonal ascendent a la dreta i abans d’arribar al espero s’enfila recte amunt per una placa molt compacte i amb algun pas difícil de veure.

La quarta tirada és de navegació, hi ha poques assegurances i com que són velles costa de veure-les, però d’intuïció no en falta i anem progressant ràpidament.

La cinquena tirada és, campi qui pugui, la ressenya marca un arbre però crec que el Lluis ha llaçat un altre, perquè desprès m’ha calgut fer una placa amb roca regulin per tornar a l’esquerra i agafar el díedre que marca per anar a la reunió. Per sort en aquesta reunió hi ha una placa que brilla  i funciona com a far.

La sisena, per algunes cordades és la cinquena perquè fan la tirada anterior directe, presenta una sortida de la reunió tonta per després suavitzar-se una mica i tornar-se a complicar just per entrar en la canal on hi ha la reunió. Aquesta reunió per mi és la pitjor de totes, per incòmode i poc segura, hi ha un arbre i un pont de roca llaçat amb una bagueta de 3 mil·límetres. Per més inri, la roca del voltant no té l’aspecte gaire sòlid.

A partir d’aquí la dificultat baixa molt, nosaltres hem fet tres tirades de corda de 50 metres fins els primers arbres.

La resta d’ascensió ha estat curiosa , el Lluis no recordava res, la boira no ens deixava veure més enllà d’uns metres i hem pujat per intuïció amb diagonal a la dreta cercant un coll, per sort el camí que surt del coll està força fressat.

Per sota del coll la boira s’esvaeix i ens permet baixar amb comoditat fins a enllaçar amb el GR i d’aquí al peu de via sense problemes, on arribem amb un botí de mitja dotzena de rovellons, quantitat que dupliquem abans d’arribar al cotxe encara que els que teníem mirats ja no hi eren, sempre hi ha excursionistes que en lloc de mirar el cel miren el camí, -la propera vegada els amagarem!!.

La cervesa de rigor no podem fer-la fins la benzinera  de Cercs.

J. ESTRUCH