SERRA DE GUIXERS

DISSABTE, 07 DE JUNY

Sembla que al Lluis comença a agradar-li la descoberta i ja m’ha plantejat dos llocs on no hi hem escalat mai. Avui  decidim anar a visitar-ne un d’ells, la Serra de Guixers al Solsonès.

Les referències que en tenim són poques i no gaire bones, roca més aviat dolenta, poques vies conegudes, (de fet tan sols en tenim coneixement de cinc vies , dues de històriques a les “ Mones” i una tongada de quatre que han sortit darrerament al Vèrtex), però tot això amanit amb un paisatge encantador i solitari. Vaja!!, tots els ingredients per a una escapada interessant.

Sortim a les set com tenim per costum, però aquesta vegada direcció Solsona on parem per esmorzar. Seguint les instruccions del llibre d’escalades al Solsonès del Josep Mª Cases no ens costa gaire trobar la zona i a les 9, 45 estem aparcats als prats de la Torre de la Corriu.

Tenim com a objectiu principal conèixer la zona i ens decantem per les tres darreres obertures de la paret, atès que estan juntes i ens permetrà empalmar algunes vies. Començarem per la via No fracking perquè és la que està equipada per baixar.

El Lluis comença la primera, s’endinsa per la canal i comença amb diagonal de dreta a esquerra fins la primera assegurança, seguidament supera un tram més vertical per la seva esquerra i enfila amunt fins la reunió. Jo, de segon de corda m’atreveixo a redreçar la tirada i enfilo recte amunt, la roca no és molt bona i algun còdol es queda als dits, sembla que es deixa fer, però no tot són flors i violes, superat el tram difícil he vist un forat per a un bidit a mà esquerra i instintivament he anat a agafar-lo. Tot ha estat posar un dit dintre com veure’m obligat a treure’l amb una forta coïssor al tou del dit, amb ell han sortit dues o tres abelles molt i molt emprenyades (era casa seva) i jo amb el dit que està inflant-se per moments no m’aturo ni a disculpar-me i marxo esperita’t fins la reunió .

Sembla que la picada no m’ha fet efecte i la coïssor comença a marxar, per tant sense pensar-ho dues vegades, amunt !!. Aquesta tirada és més suau però les assegurances també estan més lluny i amb l’ensurt anterior abans d’agafar-me a qualsevol lloc primer miro, la roca també sembla que millori.

La tercera tirada no té història, 20 metres fàcils per anar fins la instal·lació del ràpel per baixar. Fem un ràpel fins la primera reunió i d’aquesta fins el terra.

Ara li toca el torn a la via Esperó Marià situada a pocs metres a l’esquerra de la nostra.

Aquesta vegada em toca començar a mi . Els primers metres són fàcils però amb roca costrosa fins agafar la primera assegurança, desprès cal fer tres passos d’artificial per superar un desplom  i per sortir-ne cal fer un pas de decisió a l’esquerra amb la roca no gaire bona, a partir d’aquí la roca millora però cal navegar per la via per cercar el millor itinerari, cal dir que les assegurances aquí estan molt i molt lluny. La tirada té 40 metres i els aperturistes li donen cinquè superior amb Ae, jo per la roca i el compromís mental li donaria la mateixa dificultat que a la via anterior.

La segona tirada és més franca i amb una dificultat de cinquè, el Lluis no ha trobat la reunió i l’ hem fet en un arbre.

La tercera és com en la via anterior una necessitat per arribar al ràpel.

Ara de la zona tan sols ens queda de fer la via més propera a l’aresta de la paret però no ens fa molta gracia perquè la roca es veu molt pitjor que no les que hem fet, a més, la ressenya senyala un munt d’assegurances en un tram de cinquè, per tant decidim que ja hem passat massa por per avui i decidim marxar.

El lloc és bucòlic, però per a tornar-hi caldrà mentalitzar-se molt, sobretot ara que ja sabem que podem trobar-nos.

J. ESTRUCH